Judicis d’Estat

Hi ha dues mane­res de res­pon­dre a la pre­gunta sobre quin paper té la llei en una democràcia i per què l’obeïm. La pri­mera és la que entén la llei com el sis­tema de pro­tecció dels més dèbils. La llei ens alli­bera de l’arbi­tra­ri­e­tat dels més pode­ro­sos i esdevé la via per la qual es pot alte­rar la dis­tri­bució de poder en bene­fici de la majo­ria. Tan­ma­teix, hi ha una segona lec­tura. Segons aquesta inter­pre­tació, la llei és el sis­tema que tenen els més pode­ro­sos per tal de legi­ti­mar el seu poder i jus­ti­fi­car-lo.

Entre els múlti­ples pro­ble­mes que tenen la justícia i les ins­ti­tu­ci­ons de l’Estat espa­nyol, un de fona­men­tal és la con­fusió entre la pri­mera lec­tura de la llei i la segona. La pri­mera par­teix de la con­fiança i la legi­ti­mi­tat de l’apa­rell judi­cial. Pres­su­posa la cor­recció pro­ce­di­men­tal a l’hora d’apli­car la llei i la neu­tra­li­tat jurídica a l’hora d’inter­pre­tar-la. Quan aquesta con­fiança i legi­ti­mi­tat des­a­pa­rei­xen, anem a la segona lec­tura. El poder apa­reix des­pu­llat i la llei es fa visi­ble com a ús dis­cre­ci­o­nal del poder. El pro­blema que els par­ti­da­ris de la llei i l’ordre ja comen­cen a veure és que la legi­ti­mi­tat, com la con­fiança, es cons­tru­eix i es des­tru­eix. I no només això. Sense aquesta accep­tació social, el poder des­le­gi­ti­mat deixa de fun­ci­o­nar.

Fa uns mesos va aparèixer publi­cat el pen­sa­ment del qui fou un dels jut­ges del Tri­bu­nal Suprem britànic, Jonat­han Sump­tion, Tri­als of the State (“Judi­cis d’Estat”). El seu subtítol és prou indi­cat: “La llei i el declivi de la política”. Alguns ele­ments ens sona­ran: en temps de pola­rit­zació política, la solució fàcil per deli­mi­tar com hem d’actuar el tro­bem en el recurs a la justícia. L’apel·lació a la llei, diu, esdevé la manera de cana­lit­zar la frus­tració política. La política, doncs, cedeix lloc als jut­ges. I això no bene­fi­cia les nos­tres democràcies, sinó que les fa més febles. Per què? Perquè als jut­ges els manca la legi­ti­mi­tat que sí que tenen els repre­sen­tats esco­llits pel poble.

En el nos­tre con­text obser­vem com els senyors de la Junta Elec­to­ral Cen­tral poden arri­bar allà on no va arri­bar el govern cen­tral: deter­mi­nar qui pot i no pot ser pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. O com uns jut­ges d’excepció poden jut­jar el cap dels Mos­sos pel que supo­sen que havia de fer i no va fer. En el cas britànic, para­fra­se­jant Clau­sewitz, Sump­tion ens diu que la llei esdevé la via per fer política per altres mit­jans. I la llei, ens recorda, no pot subs­ti­tuir la política perquè els hàbits, les acti­tuds i les tra­di­ci­ons d’un país sem­pre s’aca­ben impo­sant a la llei. Quin exem­ple dona l’autor per enten­dre-ho? Doncs sí: la manera desi­gual de trac­tar la diferència cata­lana i esco­cesa pels governs cen­trals. Lon­dres, ara per ara, té tota la capa­ci­tat jurídica per legis­lar en qual­se­vol àrea on hagi cedit com­petències a Edim­burg. És impen­sa­ble que ho faci, diu, per no des­fer­mar una crisi ter­ri­to­rial d’efec­tes ina­bas­ta­bles. I aquí dei­xes el lli­bre i mires al cel.