Fum, escuma, rampoina…

Cada dia estic més con­vençut, perquè cada dia és més evi­dent, que hi ha una autèntica i nova gene­ració de gent que només exis­teix gràcies a la tele­visió i a la imatge, una gent que no té res per ven­dre, que no ha creat res, que no ha inven­tat res. Per exis­tir i sobre­viure en els mit­jans, només els calen imbe­cil·litats i pro­vo­ca­ci­ons. Els hem vist néixer i els veiem omplint hores de pro­gra­mes, por­ta­des de revis­tes, pro­ta­go­nis­tes de pato­lles sen­ti­men­tals i tot el que vul­guin.

Això que en diuen ‘tele­re­a­li­tat’ sem­bla que va néixer a Ale­ma­nya el 1967, on encara exis­teix el pro­grama amb què començà, un rea­lity que pro­posa al públic resol­dre assump­tes cri­mi­nals a par­tir de recons­truc­ci­ons i entre­vis­tes. Fa pocs anys, als Estats Units s’expli­ca­ven en directe gravíssims mer­ders fami­li­ars i el divorci que en deri­vava d’una pare­lla cali­for­ni­ana, en el pro­grama An Ame­ri­can Family, uns models de pro­grama que ara ja són a totes les tele­vi­si­ons del món, a casa nos­tra mateix en tenim exem­ples a dojo. Pot­ser el més famós per aquests verals és Gran her­mano, amb el qual passa una cosa prou estra­nya. Quan en parlo amb gent, resulta que ningú no el mira, a la gran majo­ria li pro­du­eix rebuf –sento dir–, però resulta ser el pro­grama amb més audiència de tota la península Ibèrica. L’èxit d’aquesta cosa és tan impor­tant com sen­zill i bàsic: posada en escena mini­ma­lista, no hi ha actors, no hi ha esce­nari ni guió, només càmeres enre­gis­trant, un direc­tor i un pre­sen­ta­dor. De tot ple­gat en resulta que avui les referències del bon gust i de la cul­tura des­a­pa­rei­xen devo­ra­des per un tor­rent de vul­ga­ri­tats que, sobre­tot, se subli­men a la tele­visió.

Aquesta ano­me­nada tele­re­a­li­tat pro­du­eix una imatge arti­fi­cial i fictícia del tracte entre per­so­nes com ara fal­ses amis­tats, trac­tes agres, llàgri­mes posa­des en escena, pare­lles fictícies que són com les rodes den­ta­des que per avançar es mos­se­guen mútua­ment, cridòries i estrèpits per resol­dre pro­ble­mes a còpia d’imper­tinències i com­por­ta­ments cal­cu­lats sem­pre en funció de la càmera. S’hi fabri­quen, s’hi pre­pa­ren i s’hi mos­tren tota mena d’emo­ci­ons, del cor i de l’entre­cuix, amb l’única fina­li­tat de tenir audiència. D’aquests per­so­nat­ges Bau­de­laire en deia (per­do­nin) héauton­ti­mo­rouménos, qua­li­fi­cació amb què el famós poeta desig­nava aquells que són els seus pro­pis bot­xins. Bom­bo­lles de sabó: avui són moda, demà pas­sat seran qual fummo in aere ed in acqua la schiuma, com diu el gran Dante Com­me­dia (Inferno 24, 47-51). Ah, per cert: l’única garan­tia con­tra el fet de pas­sar de moda és no estar-hi mai. Evi­dent de tota evidència.