Futbol a Mauthausen

Quan amb 24 anys vivia a Bar­ce­lona, Etxa­hun Gal­par­soro va sen­tir que la veu de l’oncle Mar­ce­lino Bil­bao era un tre­sor a rela­tar. Sent un nen, Gal­par­soro escol­tava la veu de l’oncle i, tot i no enten­dre res, ja veia que al vol­tant d’aquell fil de veu es feia un silenci fami­liar sepul­cral. Sent ja un ado­les­cent el va començar a escol­tar amb atenció. Però va ser a par­tir dels divuit anys, i men­tre es lli­cen­ci­ava en història, que aquest donos­ti­arra va posar una gra­va­dora a la veu de Mar­ce­lino Bil­bao sense saber on anava perquè això ho sabria anys més tard a Bar­ce­lona. “Ell se sen­tia cohi­bit per la gra­va­dora, com si l’apa­rell pogués mesu­rar l’exac­ti­tud de les dades que apor­tava”, relata Gal­par­soro. El resul­tat d’anys de con­ver­ses és Bil­bao en Maut­hau­sen (Crítica), el relat d’un depor­tat que va sobre­viure al camp de con­cen­tració gràcies a dues coses: l’atzar i el fut­bol. Sí, el fut­bol. En aquell lloc de ter­ror, un grup de repu­bli­cans va fabri­car una pilota amb papers, draps, tros­sos de cuir i cor­dill i un diu­menge de finals del 1940 o prin­ci­pis del 1941 –no tenien calen­dari– van fer un par­tit de fut­bol a l’Apell­platz davant els bar­ra­cons. Els pre­so­ners ale­manys i polo­ne­sos van aler­tar que els SS els mata­rien a bas­to­na­des per la boge­ria, però no. Georg Bach­mayer els aca­ba­ria donant una pilota pro­fes­si­o­nal i de l’impro­vi­sat amistós en va néixer una lliga de fut­bol on la pilota en joc sus­pe­nia per un moment la consciència de l’infern. “És tan sur­re­a­lista! Com podíeu tenir ganes de jugar a fut­bol a Maut­hau­sen?”, li deia Gal­par­soro. “Doncs encara que teníem aquesta sort, perquè pre­ci­sa­ment en això radi­cava l’èxit de la meva super­vivència fins al moment, a ser bon fut­bo­lista! Si juga­ves a fut­bol et conei­xien els espa­nyols i els ale­manys i sem­pre et queia un tros de pa per aquí o per allà, i a Maut­hau­sen això era impa­ga­ble”, rela­tava Mar­ce­lino Bil­bao sobre el joc amb fut­bo­lis­tes pro­fes­si­o­nals com ara Satur­nino Navazo. Gal­par­soro diu que quan l’oncle rela­tava epi­so­dis de fut­bol no era cre­gut pels depor­tats d’altres camps. Però tot això i més és real i viu a Bil­bao en Maut­hau­sen.