La “distorsió cognitiva” de Cuixart

He lle­git amb interès i per­ple­xi­tat rela­tiva el text amb el qual la fis­ca­lia argu­menta la seva opo­sició a la con­cessió d’un permís de 72 hores sol·lici­tat per Jordi Cui­xart. La veri­tat és que no sé per on començar perquè l’argu­men­tació dona molt de joc per pen­sar-hi. Ho inten­taré par­tint pràcti­ca­ment de la con­clusió, que sen­ten­cia que no hi ha una ver­ta­dera assumpció delic­tiva per part de l’“intern” (també s’hi refe­rei­xen com a “delinqüent”) i que hi per­sis­tei­xen, aga­fem-nos fort: “Dis­tor­si­ons cog­ni­ti­ves resis­tents al canvi”: això perquè “no manté una ade­quada per­cepció de la gra­ve­tat dels delic­tes come­sos, no havent-se produït cap canvi que evi­denciï que n’està pene­dit”. Més encara: de l’informe psi­cològic, la fis­ca­lia dedu­eix que, en no haver assu­mit que ha comès els fets pels quals com­pleix con­demna, exis­teix el risc que apro­fiti el permís per come­tre nous delic­tes atès que l’“intern” no con­si­dera que ho siguin. Allò que no acaba de dir, però hi és implícit, és que allò que es vol­dria és que, havent-hi assumpció de la culpa i pene­di­ment, el pre­so­ner aban­donés la seva acti­vi­tat política i social: és a la presó per això i, com reco­neix la fis­ca­lia, per inti­mi­dar la soci­e­tat.

He escrit que ens agaféssim fort abans de refe­rir-me a les “dis­tor­si­ons cog­ni­ti­ves resis­tents al canvi” perquè, empa­rant-se en l’informe psi­cològic, la fis­ca­lia, al cap­da­vall, con­si­dera que Cui­xart té un tras­torn pel qual pro­cessa errònia­ment la infor­mació. No és una mera supo­sició perquè les “dis­tor­si­ons cog­ni­ti­ves” són defi­ni­des com a errors del pen­sa­ment que duen a inter­pre­tar mala­ment (irra­ci­o­nal­ment) la rea­li­tat. Afe­gim-hi que la psi­co­lo­gia nor­ma­tiva, que acos­tuma a posar-se al ser­vei de l’ordre esta­blert, con­si­dera que la “dis­torsió cog­ni­tiva” té un paper deter­mi­nant en la psi­co­pa­to­lo­gia en pro­duir una per­tor­bació emo­ci­o­nal. I és així que no és només que la Justícia, a par­tir del que li atri­bu­eix l’Estat, es pre­senti com a posseïdora de la veri­tat abso­luta en afir­mar que els fets pels quals Cui­xart ha sigut con­dem­nat són d’una violència pro­vada per la sentència; de manera que, en con­seqüència, nega la pos­si­bi­li­tat que siguin inter­pre­tats d’una altra manera que reco­ne­gui l’exer­cici d’una deso­bediència civil legi­tima. No és només que negui el dret a dis­sen­tir de les seves reso­lu­ci­ons si es con­si­de­ren injus­tes o errònies. Resulta que, a més, s’atri­bu­eix la raci­o­na­li­tat per deter­mi­nar que, per exem­ple, és una boge­ria creure que el 20 de setem­bre hi va haver una acció de pro­testa i resistència empa­rada per la decla­ració uni­ver­sal dels drets humans.