Pocahontas

A Eli­za­beth War­ren, sena­dora i aspi­rant a lide­rar el Par­tit Demòcrata i a der­ro­tar Donald Trump, va haver-hi un temps que Donald Trump l’ano­me­nava Poca­hon­tas. War­ren anava expli­cant que era des­cen­dent d’indis ame­ri­cans, que a la seva sang es bar­re­java sang dels pri­mers indígenes d’Amèrica. Va dir-ho tant que va arri­bar un dia que va deci­dir fer-se una prova d’ADN per demos­trar-ho. Però res de res. Després War­ren va asse­gu­rar que era el que li havien dit, però que els que l’hi deien pos­si­ble­ment exa­ge­ra­ven. L’exa­ge­ració és segu­ra­ment la millor arma de la nos­tra època. La més eficaç. L’altra és fer comèdia. Exa­ge­ració i comèdia és del que se ser­vei­xen tots els ambi­ci­o­sos d’aquest món, sobre­tot si són polítics o humo­ris­tes. Ben mirat, no hi ha per­so­natge públic que no exa­geri quan actua, que no porti l’aigua cap al seu cos­tat quan surt en una pan­ta­lla, que no sobre­va­lori la con­tundència o l’enginy davant de la vera­ci­tat quan piula al Twit­ter. Remen sem­pre a favor seu, després, és clar, de tenir pre­sent que és el que espe­ren d’ells els que els seguei­xen. Fins ara ha estat el cas dels de Ciu­da­da­nos, però pot­ser hau­ria d’escriure que són molt millors actors els de Vox. A l’Estat espa­nyol, a més, en aquests dar­rers dos anys de cri­mi­na­lit­zació inde­pen­den­tista, s’hi ha afe­git amb força la caspa del poder judi­cial. Perdó: la cúspide. Si se’n sor­tis­sin, pot­ser algun dia el català i el cata­la­nisme serien tan resi­du­als a l’Estat espa­nyol com ho són als Estats Units els indígenes. Lla­vors, no seria estrany veure algun d’aquests jut­ges o algun d’aquests fis­cals ballant, per exem­ple, una sar­dana. De moment, és segur que a Cata­lu­nya l’esti­men molt. No tin­guin cap dubte que ens esti­men.