L'estranger que ara és immigrant

Vivim temps difícils i estranys. Mai havíem estat tan ben comu­ni­cats com ara, però aquest con­tacte fàcil no ens ha permès superar les pors d'allò des­co­ne­gut. Ni tam­poc ser més con­des­cen­dents amb el pròxim. Apunto un fet recent sobre aques­tes pors infun­da­des, rela­tant un epi­sodi que em va pas­sar al tren. Un jove amb pinta d'estran­ger entra al vagó i deixa una bossa des­ma­ne­gada en el com­par­ti­ment i se'n va a l'espai entre vagons. Per un moment, penso: a la bossa hi ha la seva vida o una bomba? Va ser un ins­tant d'extrems, atribuïble a una consciència dub­tosa davant la incer­tesa. Em va cos­tar poc tor­nar a la lec­tura i no pen­sar-hi més, però el rebost de la memòria m'ha guar­dat aquest indici d'angoixa exis­ten­cial. Cada vegada sen­tim més comen­ta­ris racis­tes con­tra la gent de tot el món que ha vin­gut a casa nos­tra. Abans era una remor, però amb la crisi ha esde­vin­gut un perillós clam, perquè en mol­tes boques el mot immi­grant cada vegada té con­no­ta­ci­ons més nega­ti­ves, con­tra­dictòries sovint amb el propi ori­gen de l'emis­sor. Abans de l'onada migratòria que va començar als 80, a la gent de fora que venia a casa nos­tra se'ls ano­me­nava genèrica­ment estran­gers i eren trac­tats amb la pro­ver­bial sim­pa­tia espa­nyola. Això ha pas­sat a la història, els turis­tes bus­quen nous des­tins més autèntics i més barats. I aquí tenim mig país dedi­cat al turisme que ha aca­bat sent la pri­mera indústria. Als anys sei­xanta i setanta els page­sos i els obrers aban­do­na­ven camps i fàbri­ques per anar a tre­ba­llar a la cons­trucció i a la costa i ara, en plena crisi econòmica, ja no ens queda ni page­sia ni indústria. L'estran­ger és la per­sona que no per­tany al país on viu en aquell moment, men­tre que l'immi­grant és aquell que s'esta­bleix en un ter­ri­tori tem­po­ral­ment per motius econòmics. Vet aquí la diferència subs­tan­cial: viure o voler sobre­viure.