Pau interior

És difícil paci­fi­car les rela­ci­ons, la petita esfera de món en la qual vivim si, abans, no pro­cu­rem estar en pau amb la pròpia vida, amb els orígens i el pas­sat. Quan ens lamen­tem, obses­si­va­ment, pel pas­sat que hem per­dut o bé inten­tem pla­ni­fi­car egocèntri­ca­ment el futur, no asso­lim la pau en la pròpia tra­jectòria biogràfica.

Molt sovint no estem en pau amb nosal­tres matei­xos perquè no aca­bem d’assu­mir el pas­sat o bé no renun­ciem a con­tro­lar el futur. I, no obs­tant això, els savis de l’anti­gor ense­nyen que el pas­sat és ina­mo­vi­ble i que el futur és incert. Voler can­viar el pas­sat és absurd; però pre­ten­dre con­tro­lar els esde­ve­ni­ments del futur és ingenu. Neces­si­tem parar, fer pau­ses per recon­ci­liar-nos amb el propi pas­sat, amb la nos­tra mateixa gènesi. Neces­si­tem, també, seguir cami­nant sense dei­xar de tenir la vista posada en la meta, però oberts a les sor­pre­ses que ens ofe­reix el camí a cada can­to­nada.

Recor­dar el pas­sat pot ser un bon mode de con­so­li­dar la pròpia iden­ti­tat i també un pri­mer pas per a recon­ci­liar-nos amb els orígens. Ara bé, si l’acte de recor­dar només ser­veix per lamen­tar-lo, no val la pena exer­ci­tar-se en el record. No hi ha cap dubte que, a vega­des, no és gens fàcil viure recon­ci­liat amb la pròpia gènesi. Hi ha feri­des que venen de la infan­tesa, de rela­ci­ons humi­li­ants i vexatòries que dei­xen pro­fun­des nafres en l’estruc­tura psíquica de la per­sona.

La pau amb la pròpia bio­gra­fia implica, també, accep­tar la pròpia edat, la que ara i en aquest moment tens. És molt difícil tenir, cons­ci­ent­ment, a cada moment de la vida, l’edat que es té, ni més ni menys. És difícil accep­tar i assu­mir, en pau amb un mateix i en pau amb la pròpia edat, el que fins ara hem estat o hem dei­xat de ser, així com la reducció del ven­tall d’opci­ons que irre­mis­si­ble­ment es pro­du­eix, a mesura que avança la vida.

Hi ha un altre ele­ment que és també deter­mi­nant per gau­dir de la pau inte­rior: la pau amb la pròpia consciència. Men­tre un ésser humà no està en pau en aquest nivell, men­tre deso­be­eix la veu de la consciència, la sagrada crida del deure, com diria Imma­nuel Kant, per dei­xar-se por­tar per les incli­na­ci­ons, no pot tenir pau inte­rior i, con­següent­ment, difícil­ment poden emer­gir del seu ésser ges­tos, parau­les o silen­cis paci­fi­ca­dors.

La pau amb la consciència es mal­ba­rata quan s’ha trans­gre­dit l’ordre, el sen­tit del deure, quan s’ha incor­re­gut en una exa­ge­ració, en una hybris, com deien els grecs. La hybris con­sis­teix a pas­sar-se de la rat­lla, a extra­li­mi­tar-se, i això era, segons els grecs, cas­ti­gat pels déus. La pau de consciència es tra­du­eix també en l’obrar i en el pro­duir. Quan, en canvi, no hi ha pau en el dedins, es ten­deix a cer­car un cap de turc, algun boc expi­a­tori que pugui cana­lit­zar el males­tar i a qui impu­tar la raó del des­as­sos­sec.

Per evi­tar aquesta des­me­sura que genera males­tar en la consciència, cal apren­dre a ado­nar-se de les pròpies limi­ta­ci­ons. També cal apren­dre a acon­ten­tar-se amb allò que és sufi­ci­ent. Aquest és el secret per a ser ric, fins i tot essent pobre. Contrària­ment, hi ha qui viu, per­ma­nent­ment, en pobresa tot i estar envol­tat de rique­ses, perquè sem­pre vol més i no posa fre al desig.

Hi ha una des­pro­porció entre les nos­tres aspi­ra­ci­ons i les nos­tres capa­ci­tats reals. Aquest és un dels motius del des­as­sos­sec, de la lluita inte­rior. Molt habi­tu­al­ment volem el que no tenim i, quan ho tenim, ens sem­bla poc i, de nou, desit­gem el que encara no posseïm. Aspi­rem a gua­nyar la meda­lla d’or en la car­rera o el pri­mer premi en el con­curs de cant, sense ado­nar-nos de la debi­li­tat de les pròpies cames o de la mala oïda que ens inca­pa­cita per aques­tes acti­vi­tats.