Quants de camins duen a l’exili

No fa massa, per una casu­a­li­tat, vaig veure com aca­ba­ven de mun­tar una expo­sició. Va ser en una visita al Museu de la Memòria i l’Exili de l’Empordà, a la Jon­quera, on l’his­to­ri­a­dor Enric Pujol feia l’ullada del comis­sari a la ins­tal·lació de les obres que hi for­men una part (l’altra és al Museu de l’Empordà) de l’expo­sició Artis­tes de l’exili català del 1939. Entre els dos espais s’hi poden veure obres d’Avel·lí Artís Gener, Pere Cal­ders, Enric Cli­ment, Josep Bar­tolí, Carme Cortés, Roser Bru, entre altres, com ara Josep Narro, que va dibui­xar els camps de refu­gi­ats repu­bli­cans (també podem dir-ne de con­cen­tració) a França. Obres tes­ti­mo­ni­als, però també obres que donen compte de com la cre­ació artística va con­tri­buir que els seus autors refes­sin la vida a l’exili.

He recor­dat aquesta visita ines­pe­rada a una expo­sició mun­tant-se pen­sant que el que és habi­tual en el meu cas és veure’n quan estan a punt de des­mun­tar-les. El cas és que fa pocs dies vaig veure una expo­sició dedi­cada a l’indus­trial, pin­tor i col·lec­ci­o­nista Llo­renç Bal­sach Grau (1922-1993) al Museu d’Art de Saba­dell. Hi vaig tro­bar la seva filla, la his­to­ri­a­dora de l’art Pepa Bal­sach, que hi feia l’ullada de la comissària abans de des­mun­tar l’expo­sició. Per­ta­nyent a una família d’indus­tri­als del tèxtil, Bal­sach va diri­gir una fila­tura man­te­nint un viu interès per l’art. En un lli­bre publi­cat amb motiu de l’expo­sició, ho explica la seva filla: “Artista, his­to­ri­a­dor, col·lec­ci­o­nista i empre­sari, va cons­truir un món fet de viat­ges en el temps i l’espai, un lloc en el qual es res­pi­rava i es vivia en un ordre cre­a­tiu i ima­gi­na­tiu obert lluny de la men­ta­li­tat bur­gesa de l’època.” Una de les per­so­nes que, a través de l’art, van obrir esclet­xes en la misèria cul­tu­ral del fran­quisme.

Com a pin­tor, Bal­sach va començar sota certa influència de Modi­gli­ani i de l’expres­si­o­nisme i després es va decan­tar cap a l’abs­tracció amb qua­dres cada cop més foscs. Aquesta evo­lució va donar-se a la dècada dels 50 fins que va for­mar part del grup Gallot, que, amb la inter­venció dels pin­tors saba­de­llencs Manuel Duque i Antoni Angle, esta­blerts a París, va dur a la seva ciu­tat l’art ges­tual i la mort de l’autor en el hap­pe­ning pictòric. Pepa Bal­sach creu que ales­ho­res el seu pare es va per­dre com a pin­tor. Però, com a col·lec­ci­o­nista i mece­nes, va con­ti­nuar col·labo­rant amb pin­tors. A l’expo­sició hi havia una mos­tra de la seva magnífica col·lecció i així, doncs, obres del pin­tor polonès Gabriel Sta­nis­las Mor­vay (1934-1988), un exi­liat polític al qual va conèixer a París i va aco­llir a la seva casa de Saba­dell. Quants de camins duen a l’exili.