Xauxa i disbauxa

Aca­bem de cele­brar el car­na­val. És el temps de la xauxa i la dis­bauxa, que ha estat pre­ci­sa­ment el nom d’una de les car­ros­ses i com­par­ses que han for­mat part de la rua i que han gau­dit del pri­vi­legi de tenir el rei Car­nes­tol­tes entre els seus mem­bres, des­fi­lar prèvia­ment el diven­dres anun­ci­ant les fes­tes, lle­gir el pregó i rebre, de mans de l’alcalde Dul­sat, el cep­tre que acre­di­tava el coman­da­ment abso­lut de tot el muni­cipi. De fet, més que un rei ha estat una reina. A Llo­ret no hi ha dis­cri­mi­nació de gènere. El grup de Xauxa i Dis­bauxa cele­bra ja els deu anys de par­ti­ci­pació en els car­na­vals. Com passa, també, amb els altres grups, al dar­rere del que es pot veure públi­ca­ment, hi ha una pre­pa­ració de molts de dies i hores i de tot un piló de gent que tre­ba­lla anònima­ment perquè durant la des­fi­lada no falli res i tot sigui un èxit. La feina ben feta l’han acre­di­tat els diver­sos gua­nya­dors, sobre­tot el grup Wel­come i Xauxa i Dis­bauxa. Els car­na­vals de Llo­ret es van recu­pe­rar amb l’adve­ni­ment de la democràcia, als anys vui­tanta. Abans eren com un mite. La gent gran par­lava de les fes­tes de car­nes­tol­tes pretèrites i dels balls de dis­fres­ses amb una certa nostàlgia i en pon­de­rava l’enginy i la vis­to­si­tat, i en mos­trava, algu­nes vega­des, foto­gra­fies on es posava de mani­fest una par­ti­ci­pació nom­brosa tant a les car­ros­ses i com­par­ses com al car­rer, per part del públic espec­ta­dor. Recordo que un dels meus pri­mers arti­cles periodístics de joven­tut, a la revista local Tra­mun­tana (1963-66), va con­sis­tir, pre­ci­sa­ment, en par­lar d’aquells car­na­vals que havien que­dat per­duts en la història quan, amb l’adve­ni­ment del règim de Franco, s’aplicà la cen­sura i no es va per­me­tre segons quin tipus de mani­fes­ta­ci­ons. Les rues car­na­va­les­ques de Llo­ret tor­nen a ser, actu­al­ment, espec­ta­cu­lars i molt par­ti­ci­pa­des (22 com­par­ses enguany). El jovent riva­litza en el dis­seny dels ves­tits, mul­ti­co­lors i impac­tants i man­tin­guts en secret rigorós fins a l’hora de la sor­tida. Llo­ret ofe­reix un atrac­tiu més als foras­ters. I evi­den­cia, també, el bon gust. En línies gene­rals no hi ha models estri­dents o crítiques àcides i malin­ten­ci­o­na­des. Hi ha diversió, fair play, amb un humor sa que es con­ta­gia. I no obli­dem la inter­venció del grup Xino Xano, que s’encar­rega de fer i dis­tri­buir la cigro­nada del ves­pre de l’arri­bada de Car­nes­tol­tes, els inte­grants del qual, enguany, per si les mos­ques, ana­ven pro­te­gits amb mas­ca­re­tes per no aga­far el coro­na­vi­rus.