Opinió

opinió

Medinyà: un «municipi» (*) de conte

Volem escriure un conte nou que permeti a Medinyà celebrar la Fira del Conte sent un municipi de veritat

El cap de set­mana pas­sat es va cele­brar a Medinyà la pri­mera edició de la Fira del Conte. Una ini­ci­a­tiva que neix vin­cu­lada a la presència de Hans Chris­tian Ander­sen –escrip­tor i poeta danès– famós pels seus con­tes per a nens, a Medinyà, en el seu viatge per Espa­nya, segons recull en el seu lli­bre Un viaje por España.

Es tracta d'una ini­ci­a­tiva cul­tu­ral que pretén reforçar la iden­ti­tat de Medinyà amb una acti­vi­tat sin­gu­lar. En la pri­mera edició, s'hi han aple­gat escrip­tors, il·lus­tra­dors i edi­to­ri­als que han mani­fes­tat la seva il·lusió en el futur de la fira, i sobre­tot, molts visi­tants, i espe­ci­al­ment molt públic infan­til.

El conte és un gènere lite­rari adreçat fona­men­tal­ment als infants, amb la intenció d'entre­te­nir, diver­tir, mora­lit­zar. Sovint aquests con­tes par­tei­xen de tra­di­ci­ons i lle­gen­des popu­lars. La seva natu­ra­lesa per­met que aquests con­tes s'uti­lit­zin com a suport d'altres acti­vi­tats cul­tu­rals. Aquest és el punt de par­tida per con­so­li­dar la fira i fer-la créixer.

El poble de Medinyà viu un conte per­ma­nent d'ençà de l'annexió a Sant Julià de Ramis, l'any 1972; en alguns moments, un conte de fades, i en molts moments, un conte d'herois que van al res­cat del poble. Un conte que no s'acaba, i que mol­tes vega­des té pers­pec­ti­ves de tenir un final negre, i algu­nes vega­des de poder arri­bar a un final feliç. El conte de Medinyà ha tin­gut molts argu­ments, pro­pis d'un dels con­tes de H.C. Ander­sen, L'ane­guet lleig, o de con­tes com La caput­xeta ver­me­lla, Les set cabre­tes i el llop, i fins i tot d'En Patu­fet.

Medinyà con­ti­nua escri­vint el seu conte. Un conte en què com­par­teix pro­ta­go­nisme amb Sant Julià de Ramis (l'ajun­ta­ment mare) i que té un final incert. Medinyà s'ha fet gran, té una forta per­so­na­li­tat, i no neces­sita ningú per con­ti­nuar avançant i crei­xent; ni per defen­sar-se. El final del conte només serà feliç si es pot par­lar d'inde­pendència.

La recu­pe­ració de la inde­pendència, la res­ti­tució de la con­dició de muni­cipi, no és cap conte. És una aspi­ració que es fona­menta en els trets dife­ren­ci­als que té, i en les dinàmiques econòmiques, soci­als i ter­ri­to­ri­als que s'ori­gi­nen al vol­tant de Medinyà.

Som cons­ci­ents que des de l'any 1998 les segre­ga­ci­ons són molt com­pli­ca­des. I en l'actual con­text de crisi, encara més. La tendència és fusi­o­nar més que segre­gar. Som cons­ci­ents que anem con­tra cor­rent, que hem de llui­tar con­tra gegants, con­tra llops, però ho fem con­vençuts que les dinàmiques de les per­so­nes i dels ter­ri­to­ris difícil­ment es poden can­viar per les lleis.

Segui­rem lle­gint i recre­ant-nos amb els con­tes, però volem escriure un conte nou que per­meti a Medinyà cele­brar la seva Fira del Conte sent un muni­cipi de veri­tat. El conte pot ser rea­li­tat.

(*) Medinyà va ser anne­xi­o­nat a Sant Julià de Ramis l'any 1972



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.