Del dolor

Exis­teix el dolor perquè la dona pugui fer-hi front. És com el bé que exis­teix per fer de mur de con­tenció al mal, ani­mal ter­ri­ble, depre­da­dor insa­ci­a­ble. És damunt les espat­lles de les dones que s’aixeca el món, és per la seva bon­dat que paga la pena viure, és per la seva capa­ci­tat d’anar sem­pre enda­vant que el dolor es fa supor­ta­ble.

L’home, tan fort com és, tan altiu, tan por­tentós, s’enruna pels peus amb el dolor. L’home reac­ci­ona amb un renec, la dona res­pon al dolor amb un som­riure. La gosa­dia de tants valents s’acaba allí on comença el pati­ment. Una agu­lla al cor és sufi­ci­ent per vèncer l’arma­dura més for­nida del guer­rer més valerós. No hi ha gegants, ni sol­dats por­ten­to­sos, ni herois de com­bat. Tot és una gran men­tida.

Els nois envi­ats al camp de bata­lla, a la car­nis­se­ria del front, moren pre­sos del pànic quan la mort els fita, moren pre­sos de l’enyor, moren cri­dant amb tot el des­es­per a la mare. Un udol paorós, un cant de sire­nes negres, una sim­fo­nia de dolor com­posta per al càstig de mares, ger­ma­nes, àvies. La guerra és cosa d’homes, però el dolor sem­pre sem­pre és per a les dones.

Hi ha el dolor com a final i el dolor com a par­tença. És a través del dolor que es ve al món, el dolor que han supor­tat estoi­ca­ment totes les mares. És per això que a elles els és reser­vat el pri­vi­legi de por­tar una nova vida al món. Qui, si no, ho supor­ta­ria?

Una vegada més a les dones toca ento­mar el dolor per la mort, acom­pa­nyar l’ésser esti­mat, fer supor­ta­ble la pena i l’angoixa del comiat i, en aca­bat, aixe­car-se com s’aixeca sem­pre el nou dia, salu­dar la nova llum, som­riure al ros­tre exhaust, cli­ve­llat pel dolor, de l’última par­tera, l’última heroïna.