El senyor Mirambell

Tenia diver­sos temes per a aquesta secció, però la mort recent del senyor Enric Miram­bell i Belloch em fa donar pri­o­ri­tat al seu record. Soc, encara, dels que tenen una pro­funda estima pels mes­tres que hem tin­gut, i el senyor Miram­bell –així era exac­ta­ment com l’ano­menàvem– l’havia cone­gut a l’Escola Nor­mal, on ens feia de pro­fes­sor d’onto­lo­gia, lògica i ètica, parau­les que ell pro­nun­ci­ava amb certa difi­cul­tat con­ver­tint les eles en una u. Allò que Miram­bell domi­nava era, però, la història, l’arxivística, la diplomàtica, la pale­o­gra­fia, la crònica dels fets pas­sats, i això allà no tocava expli­car-ho, però sí que vaig gau­dir del seu mes­tratge en altres àmbits on el vaig tro­bar, anys després, a vega­des, com­par­tint la per­ti­nença en més d’una ins­ti­tució. I allà sí que vaig tenir sem­pre el seu con­sell, el seu exem­ple, el seu tracte, que era el d’un autèntic senyor. Li dec, també, algun comen­tari elogiós sobre algun dels meus lli­bres, que m’havia dedi­cat des de les pàgines del diari on col·labo­rava. L’any pas­sat, sense saber-ho, va ser, pro­ba­ble­ment, el que més vega­des vaig estar prop d’ell. En una visita a casa seva per por­tar-li un lli­bre, m’expli­cava la vida aus­tera i orde­nada que por­tava –el secret per viure tants anys– i em mos­trava, con­tent, la butaca arti­cu­lada que els fills li havien rega­lat i que li per­me­tia adop­tar les posi­ci­ons més còmodes i salu­da­bles per al cos. Vam tor­nar a estar junts el 16 de desem­bre, a la sala d’actes de la Cam­bra de Comerç de Girona, el dia que es dona­ven els pre­mis a les empre­ses més anti­gues de les nos­tres comar­ques. Ell i jo –anys endar­rere també amb Narcís-Jordi Aragó– formàvem part del jurat junt amb els diri­gents de la Cam­bra. A l’hora del repar­ti­ment de pre­mis, ines­pe­ra­da­ment el Sr. Miram­bell i jo vam ser obse­quiats per la Cam­bra amb un tro­feu de record per la nos­tra tasca de diver­sos anys. Uns dies després, el 19 de desem­bre, vam dinar de cos­tat al Mas Solà de Santa Coloma de Far­ners en el con­vit que anu­al­ment, al vol­tant de Nadal, fa la Dipu­tació als col·labo­ra­dors de la Revista de Girona i altres publi­ca­ci­ons. Són les dues dar­re­res vega­des que hem par­lat de manera dis­tesa i que jo he pogut assa­bo­rir la seva sapiència i cor­di­a­li­tat. No vaig saber, fins al dia de la mort, que havia cai­gut i que havia dei­xat de viure sol. El temps passa ràpid. En dir-li adeu des d’aques­tes rat­lles, aco­mi­ado no sola­ment el mes­tre, sinó també l’amic, el com­pany, l’eru­dit, que no podré subs­ti­tuir per ningú més. Que al cel sigui.