Muhba

Diven­dres pas­sat vaig estar un parell d’hores amb en Joan Roca Albert, direc­tor del Museu d’Història de Bar­ce­lona (Muhba). Roca des­bor­dava passió i des­ple­gava un dis­curs con­vin­cent sobre el pre­sent i el futur dels Museus de Ciu­tat. Bar­ce­lona encapçala i lidera una xarxa inter­na­ci­o­nal (ICOM-Camoc) que cele­bra una con­ferència anual i que defi­neix els rep­tes de futur d’aquests museus.

Aquest lide­ratge és la con­seqüència d’un intens tre­ball de recerca, d’ela­bo­ració d’un nou dis­curs i de rein­venció del Muhba, que ha estat sotmès a una sac­se­jada pro­funda, a pro­ces­sos de par­ti­ci­pació, a la rede­fi­nició en una xarxa policèntrica per tal de con­ver­tir el con­junt en “cen­tres patri­mo­ni­als de conei­xe­ment urbà i consciència ciu­ta­dana”.

Al cor d’aquesta rede­fi­nició s’hi situa l’expo­sició ins­tru­men­tal, expe­ri­men­tal i par­ti­ci­pa­tiva Bar­ce­lona Flash­back, plena d’inter­ro­gants al vol­tant d’una seqüència de peces i de con­cep­tes que arti­cu­len el paper de la ciu­tat con­tem­porània i el bagatge que incor­pora al llarg de tota la seva història.

És el que defi­neix el Muhba com un museu amb les sales per tota la ciu­tat. El joc d’interac­ci­ons i de miralls entre tots els cen­tres de la xarxa fa que després d’inter­ro­gar Bar­ce­lona a la casa Padellàs el museu tran­siti en dife­rents punts per la “ciu­tat antiga i capi­tal medi­e­val”, per “la ciu­tat antiga”, per les “mino­ries urba­nes”, pels “relats lite­ra­ris”, per la “capi­tal euro­pea”, per “tre­ball i ciu­tat”, pel “medi ambi­ent, l’aigua i els proveïments”, per la “metròpoli” per “l’habi­tatge”, per “l’auto­de­fensa i la pro­tecció”, per la “guerra i post­guerra” i final­ment per un “cen­tre de col·lec­ci­ons”. Els flu­xos entre tots els cen­tres defi­nei­xen la dialèctica entre un museu a la ciu­tat i la ciu­tat al museu.

Després de la pro­jecció Cata­lu­nya enfora ha arri­bat l’hora d’arti­cu­lar una xarxa Cata­lu­nya endins.