L’endemà, si n’hi ha

Si demà no acaba tot, i un bon dia es recu­pera una certa nor­ma­li­tat, mol­tes

coses hau­ran pas­sat a la història. La visió idíl·lica de la glo­ba­lit­zació, per exem­ple; que, com tot a la vida, té coses bones i dolen­tes. Per una banda, les malal­ties con­ta­gi­o­ses poden abas­tar el món sen­cer; per una altra, també els remeis poden viat­jar més ràpid. Ele­men­tal; però és que fins ara només ens volien fer veure les hipotètiques bon­dats, i qui en dub­tava es con­ver­tia en un empes­tat social. Doncs bé, les fron­te­res dei­xa­ran de ser un incon­ve­ni­ent a abo­lir i tor­na­ran a ser vis­tes com un bé a defen­sar; la pos­si­bi­li­tat de tan­car-les ràpida­ment davant de qual­se­vol amenaça, humana o vírica, entrarà a for­mar part de les polítiques soci­als. El recurs a l’exèrcit superarà la reticència que encara des­perta en llocs de des­pis­ta­ment gene­ral, fins a tal punt que, si no existís, l’hauríem d’inven­tar. Per extensió, es tor­na­ran a valo­rar les vir­tuts de la dis­ci­plina i l’auto­con­trol en el con­junt de la població. Les pri­o­ri­tats de la inversió pública seran revi­sa­des aten­ta­ment, i aug­men­tarà la pre­ferència per les qüesti­ons sanitàries i científiques; pri­mer el pa, i molt després el circ —ente­nent per pa, també les mede­ci­nes, la higi­ene, la segu­re­tat, el trans­port i la bona infor­mació—. Els xer­ra­pe­tes de les teràpies alter­na­ti­ves i altres ciències ocul­tes ja han estat prou silen­ci­ats per exigències de la rea­li­tat, ara falta també que callin els polítics que no tenen res millor a fer que acu­dits dolents sobre la salut dels altres, pot­ser des de la con­vicció d’haver asso­lit ja la immor­ta­li­tat.