El coronavirus no és cap parèntesi

La pandèmia de la Covid-19 ens ha esta­bor­nit. L’hem vist arri­bar a la porta de casa en càmera lenta. I ara som molts els que ens hem hagut de tan­car a casa i viure de forma alen­tida. Pri­mer vam obser­var el coro­na­vi­rus com una qüestió llu­nyana. Una cosa dels xine­sos, que no ens afec­tava, fins que es va sus­pen­dre el tot­po­derós Mobile. Les mar­ques de tele­fo­nia són unes exa­ge­ra­des, es va dir lla­vors. Els pri­mers casos dis­se­mi­nats per Europa van caure com espur­nes dels cor­re­focs que són gus­pi­res que te les mires amb pre­venció però sense temença. L’escam­pa­ment per Itàlia va encen­dre alguna alarma men­tre encetàvem el comp­ta­dor a casa nos­tra. Ara la pandèmia és ja una ter­rorífica rea­li­tat pal­pa­ble que ho aca­para tot. Afec­tarà dese­nes de milers de per­so­nes a Cata­lu­nya. És cert que una immensa majo­ria sor­tirà indemne, però les vícti­mes mor­tals es comp­ta­ran per cen­te­nars. A tot Europa, per milers. I després dels efec­tes vitals vin­dran els econòmics. Catastròfics. I mal­grat tot per­cebo que molta gent vol creure que tot això és un sim­ple parèntesi. Una atu­rada tècnica de la nos­tra vida. Tràgica, però fugis­sera atu­rada. I segu­ra­ment la Covid-19 ha vin­gut per que­dar-se. Si no el coro­na­vi­rus, sí els seus efec­tes devas­ta­dors. Ens enfron­tem a la pri­mera arma de des­trucció mas­siva de la glo­ba­lit­zació. I el món, tots nosal­tres, hau­rem d’assu­mir la fra­gi­li­tat del sis­tema econòmic i social que hem cons­truït les dar­re­res dècades. Un sis­tema tre­pi­dant però que es pot para­lit­zar de cop per la trans­missió d’un ésser invi­si­ble. El coro­na­vi­rus és la veri­ta­ble glo­ba­lit­zació. Tor­na­ran a obrir els res­tau­rants, els bars, els cines i els tea­tres. Però qui pensi que d’aquí a unes set­ma­nes tot tor­narà a rut­llar igual com si res hagués pas­sat, somia trui­tes. L’espe­rança és bona si es fona­menta en l’acti­tud i no en la futi­li­tat. Cal espe­rançar-nos però també pre­pa­rar-nos per anys, pot­ser dècades, en què un cop més una legió de des­fa­vo­rits paga­ran el car preu de no dis­po­sar d’un model soci­o­e­conòmic per afron­tar les adver­si­tats col·lec­ti­ves. Perquè de clas­ses soci­als, el coro­na­vi­rus no hi entén, però les seves con­seqüències sí.