El pi

Enyo­rem sem­pre el que hem per­dut. A vega­des no cal ni que hi hàgim estat a la vora, siguin per­so­nes o siguin coses. No és estrany, doncs, que de totes les llis­tes de lli­bres que he vist reco­ma­nar a Twit­ter en aquests dies de coro­na­vi­rus n’hagi mirat acu­ra­da­ment una d’anglesa del que ara en diuen liter­na­tura. Asse­gut massa hores davant de l’ordi­na­dor, he anat com­bi­nant la recerca a Goo­gle de cadas­cun d’aquells lli­bres –Brai­ding swe­et­grass, The living moun­tain, del qual hi ha tra­ducció cata­lana...– amb mira­des esporàdiques o no tan esporàdiques cap a la fines­tra. Soc un pri­vi­le­giat. Visc en una casa d’un poble amb títol de ciu­tat; des de la fines­tra que tinc més a la vora, veig algu­nes cases com la meva, un bloc més aviat mode­rat, un altre d’escan­dalós, fruit de l’espe­cu­lació urbanística dels anys d’or del final del fran­quisme, pre­vis als del post­fran­quisme d’avui. Entre­mig, hi ha alguns jar­dins par­ti­cu­lars, un parc públic, un parell o tres de car­rers, un pas­seig al fons, i, més al fons, més alçat, l’estómac ample, cur­vi­lini i també mode­rat d’una mun­ta­nya embos­cada on des­taca un pi. L’he anat a veure uns quants cops. Com tots vostès, ara jo tam­poc no hi puc anar. En aquests últims quinze anys ens hem estat fent com­pa­nyia durant hores i hores, man­te­nint quasi sem­pre la mateixa distància. Ara que no hi puc anar sé que el neces­sito força més jo que no pas ell a mi. Ben arre­lat, des­ta­cant entre altres plan­tes que dis­tin­geixo menys clara­ment –algu­nes alzi­nes, algu­nes oli­ve­res, alguns altres pins...–, ara no em costa gens d’escriure que som nosal­tres els que neces­si­tem la natura –i la liter­na­tura– per poder mirar-nos al mirall sabent que de tant en tant serem capaços també de tro­bar-hi alguna cosa que ens agrada. Enyo­rem sem­pre el que hem per­dut. Encara que a vega­des no hàgim estat prou capaços d’estar-hi gaire a la vora.