No cal enveges entre confinats

El con­fi­na­ment és una situ­ació prou com­pli­cada de ges­ti­o­nar perquè no ens dedi­quem ara a bus­car qui són els con­fi­nats amb més o menys sort, ni cal gene­rar enve­ges fora de lloc. Amb tot, no deixa d’haver-hi una certa iro­nia en la situ­ació del rerepaís: poblets i veïnats dei­xats de la mà de Deu durant molts d’anys, amb pocs habi­tants –i pocs ser­veis–, però que ara podrien sem­blar uns afor­tu­nats oasis de tran­quil·litat, lluny de les grans con­cen­tra­ci­ons de gent que s’han con­ver­tit en el perill més imme­diat. Millor no entrar en qui pot pas­sar-ho més bé o més mala­ment, entre con­fi­nats en un pis de 25m² a la gran ciu­tat o aïllats en un mas lluny de tot. És igual on t’hagi tocat el con­fi­na­ment, quiet a casa i paciència.