Humanitat

Era impen­sa­ble i està pas­sant. Ni la pel·lícula més catas­tro­fista hau­ria pogut ima­gi­nar un virus mun­dial que es con­vertís en pandèmia en només unes set­ma­nes i que abastés tot el món, sense dis­tin­gir clas­ses soci­als, races, cul­tu­res, ètnies ni reli­gi­ons. La huma­ni­tat ha que­dat en escac. Com si fos un trac­tat filosòfic pas­sat a la pràctica, tots ple­gats hem hagut d’assu­mir la vul­ne­ra­bi­li­tat dels humans sobre la faç de la terra sense cap més remei. Pel camí hi que­darà molta gent; massa, ben segur, amb unes xifres hor­ri­pi­lants es mirin com es mirin. En poques set­ma­nes hem des­co­bert que una pre­su­mi­ble grip, com se’ns defi­nia, ha pas­sat a ser una malal­tia mor­tal i que ens genera por. No ho hem d’ama­gar. Fa por per­ce­bre la vul­ne­ra­bi­li­tat en què estem tots ple­gats, però també és el pri­mer pas per afron­tar les temen­ces sobre aquest virus. Els nos­tres grans són els que més afec­tats, però la Covid-19 també mal­met per­so­nes adul­tes i joves. Per sort, afecta poc els nos­tres petits i això ens pot fes més supor­ta­ble aquesta tragèdia mun­dial. Fins ara, pen­sava que els lli­bres d’història començarien el segle XXI amb l’atac a les Tor­res Bes­so­nes de Nova York, com a canvi de cicle del nou ter­ror, de les noves mane­res de fer la guerra, ja lluny dels models de la Pri­mera o la Segona Guerra Mun­dial, del segle XX. Però el coro­na­vi­rus ens ha can­viat els plans, els plan­te­ja­ments, la visió de la vida i també de la mort. És dur, però l’espe­rança es visu­a­litza en milers de científics tre­ba­llant units de punta a punta del glo­bus ter­raqüi; pri­mer, per rebai­xar-ne la pro­pa­gació i, segon, amb l’objec­tiu que una vacuna per­meti recu­pe­rar el con­trol sobre la huma­ni­tat, ara que mitja població mun­dial està tan­cada a casa. El preu serà alt, en l’aspecte humà i ja no par­lem en l’econòmic. Però en aquesta fase hem de con­ti­nuar pen­sant en les per­so­nes. Ho han de fer els diri­gents amb les seves deci­si­ons i cada ciu­tadà amb les seves acti­tuds. Ara ens unim per aplau­dir els sani­ta­ris que ho pas­sen mala­ment i mos­tren la seva valen­tia seguint al peu del canó cada dia, enfron­tant-se a la seva por i ven­cent-la en nom del futur de la huma­ni­tat. Una huma­ni­tat que tro­bem a cada resi­den­cia de gent gran, a cada pis petit on es fa el con­fi­na­ment. Mal­grat tot, hi ha història belles al dar­rere d’aquesta por ama­gada dar­rere màsca­res. Com aquell avi que cada dia li ha d’expli­car a la seva dona amb Alz­hei­mer per què no poden sor­tir al car­rer, i ho fa dia rere dia amb el mateix amor.