En temps de coronavirus

Al prin­cipi, quan tot es va parar, em vaig enfa­dar amb el món. M’ho vaig pren­dre de manera per­so­nal. Per què em pas­sava això, A MI? El dilluns 9 de març m’aca­ba­ven d’entre­gar el premi Ramon Llull i davant meu s’obria un pano­rama engres­ca­dor. Recordo aquell dia com l’últim tes­ti­moni d’una vida feliç o, si més no, nor­mal.

De mica en mica, amb el pas dels dies i a mesura que s’anava obrint davant dels nos­tres ulls asto­rats la mag­ni­tud de la tragèdia, vaig anar sor­tint del meu pobre i encon­git infern per­so­nal i vaig anar ater­rant en el mal­son col·lec­tiu en què vivim tots. I quan dic tots, no calen acla­ri­ments, vull dir tot el món. Les xifres diàries d’infec­tats, de morts, ens acla­pa­ren. Cada dia bus­quem a les notícies de tots els mit­jans aque­lla dada espe­rançadora que tant triga a arri­bar. El final del mal­son és llunyà i incert.

Soc una con­fi­nada en un món con­fi­nat. No podem fer altra cosa que tan­car-nos a casa i espe­rar. Espe­rem que la infecció remeti, que els científics tro­bin la cura del mal. Fins i tot, espe­rem que els polítics sàpiguen fer la seva feina.

He hagut d’empas­sar-me la ràbia i la por. He hagut d’accep­tar la situ­ació i bus­car les meves estratègies per supor­tar-la. El pas dels dies m’ha anat mos­trant el que ara és essen­cial i el que no ho és, i ho he inten­tat resu­mir en tres punts: esta­blir una rutina, no per­dre el res­pecte per­so­nal cap a nosal­tres matei­xos i tro­bar l’espai propi de benes­tar.

No pas­sar-se el dia al llit ni atra­car la nevera cada quart d’hora, man­te­nir la higi­ene i des­ter­rar el pijama i els xan­dalls són coses ele­men­tals, a les quals, tard o d’hora, s’hi arriba per pur espe­rit de super­vivència.

Tro­bar els espais que con­ver­tei­xin aquests dies dife­rents en uns dies real­ment vis­cuts, plens i útils dependrà, em fa molt l’efecte, de com hàgim vis­cut els altres dies de la nos­tra vida, els dies nor­mals, de quins refu­gis per­so­nals i íntims hàgim creat al llarg de la nos­tra existència.

En el meu cas, òbvi­a­ment, el meu espai per­so­nal passa per la lite­ra­tura, que és no sola­ment la meva pro­fessió, sinó l’esce­nari d’incomp­ta­bles hores feli­ces i no tan feli­ces, l’apre­nen­tatge, la calma i la lli­ber­tat.

Ara per ara estic fent més de lec­tora que d’escrip­tora. Una de les pri­me­res tas­ques que m’he impo­sat aquests dies ha estat orde­nar la meva petita bibli­o­teca. L’he reor­ga­nit­zat. Jo, que no em sé des­pren­dre de res, he eli­mi­nat alguns volums sobrers. He fet una llista de lli­bres que espe­ren torn per ser lle­gits i, sobre­tot, he repas­sat els volums de poe­sia.

Poe­sia! Sabeu que els poe­tes ja ho han dit tot? Sabeu que saben posar parau­les als nos­tres pen­sa­ments, als sen­ti­ments? Fins i tot a aquells que ama­guem? Els que no com­par­tim? Quant de con­sol en els ver­sos dels poe­tes que habi­ten les meves llei­xes! “L’angoixa em tena­lla, em pren en breus mis­te­ris d’inqui­e­tud i acreix les meves ànsies que, de vega­des, s’alcen a tot vent”, escriu la Mont­ser­rat Abelló, una de les meves poe­tes pre­fe­ri­des, a El cor de les parau­les.

No digueu que no és un bon con­sol, una bona i sàvia com­pa­nyia. I així, entre lli­bres i parau­les, vaig pas­sant els dies tot espe­rant des­per­tar del mal­son. Cui­dem-nos!!!