Sala d’espera

Només la gent gran sap espe­rar amb elegància. Tots tenim al pen­sa­ment alguna d’aques­tes presències erec­tes i paci­ents pre­nent len­ta­ment el seu lloc a l’autobús, fent cua a la fines­treta del banc o espe­rant el torn al con­sul­tori mèdic. Gai­rebé mai per­den les mane­res, per més angoi­xant que sigui a vega­des la vida que car­re­te­gen, tot el tre­ball acu­mu­lat, les malal­ties, l’escas­sesa, la sole­dat. Aquests dies, cada vegada tinc més vívid el record de l’àvia, asse­guda a la cuina amb les mans ple­ga­des a la falda, immòbil durant hores men­tre nosal­tres entràvem i sortíem apres­sats per beure un got d’aigua o lles­car una mica de llon­ga­nissa abans de sopar. Posada allà com un dic d’estoïcisme enfront de la nos­tra urgència, només adqui­ria movi­ment de tant en tant per esti­rar, amb un lleu crui­xit llenyós, la canye­lla d’una cama tra­ves­sada de vari­ces, al final de la qual emer­gia la blan­cor imma­cu­lada de la seva saba­ti­lla dimi­nuta. Pas­sava la major part del temps en un sopor seràfic, del qual només es des­vet­llava per exer­ci­tar aquell seu dis­tret pas de ball o per treure’s un enorme moca­dor de cotó de la but­xaca del davan­tal i fre­gar-s’hi en cer­cles els ulls, el front, la boca, en un gest mecànic i més aviat gro­tesc que s’assem­blava a l’hàbit de treure la pols o la il·lusió d’esbor­rar-se, pot­ser. A vega­des bada­llava. No sem­pre, perquè el tedi no era ben bé la raó del seu cap­te­ni­ment, ni tam­poc la falta d’ener­gia, que en tot cas assu­mia amb humor, sinó una espècie de con­for­mi­tat magnànima amb el lloc que el seu cos ocu­pava al món. Era com si hagués obert un solc en el curs del temps i hagués acon­se­guit aco­mo­dar-s’hi a dins, com una pedra encas­tada al mig d’un tor­rent, amb l’aigua ves­sant-li per tots cos­tats, cobrint-la de mur­mu­ris. Reful­gia com un mera­vellós còdol de riu, men­tre nosal­tres corríem aigües avall.

Aquesta és la gent que ara se’ns mor als hos­pi­tals vençuts pel virus, des­val­guts i per­ple­xos. Més que pels seus efec­tes devas­ta­dors, el fàstic de l’epidèmia prové de la bai­xesa d’impo­sar als nos­tres anci­ans aquesta pre­ci­pi­tació en la manera d’aca­bar-se, expe­dits sense cap cerimònia cap als tana­to­ris. Però és d’ells de qui més ens convé apren­dre en aquesta atu­rada forçosa. Cap de les nos­tres ruti­nes ens ser­veix per a la situ­ació pre­sent, per més que pro­cu­rem elu­dir-la amb tot d’ocu­pa­ci­ons apa­rent­ment pro­fi­to­ses i una cas­cada d’estratègies d’evasió. Havent cai­gut de manera tan ines­pe­rada dins un plec de temps on roman­dre-hi, fri­sem per omplir-lo de pedre­tes d’entre­te­ni­ment i de sen­tit, però cap apli­cació de ioga podrà acos­tar-nos a la gràcil imma­te­ri­a­li­tat dels nos­tres avis. Ens falta l’audàcia en l’espera que tenen ells, per als quals aquest viure frenètic, fins i tot esta­cats a casa, només forma part de l’embol­call de ser.