El xiulet del tren

Vam pas­sar ahir el Diven­dres Sant jo diria que més silenciós i reco­llit de la història, l’ideal dels que sem­pre han vol­gut impo­sar qui­e­tud aquest dia. Quan era petit, l’Ajun­ta­ment publi­cava un ban amb tot de res­tric­ci­ons, com­ple­mentàries a les dic­ta­des per l’Església: el Diven­dres Sant no podien cir­cu­lar car­ros, bici­cle­tes, motos ni automòbils. Per aquest ordre: hi havia matri­cu­lats més car­ros que cot­xes. Tam­poc no eren per­me­sos el cine, el tea­tre i les expan­si­ons musi­cals, balla­bles o no. S’ha expli­cat mil vega­des. Ens llevàvem aquell dia i el silenci era total. De tant en tant se sen­tia el xiu­let del tren entrant o sor­tint de l’estació llu­nyana. Els altres dies de l’any, si se sen­tia el tren l’àvia deia: “Plourà.” La pressió atmosfèrica baixa faci­li­tava la pro­pa­gació dels sons. El Diven­dres Sant no feia cap vati­cini davant el xiu­let fer­ro­vi­ari sinó que seguia als fogons ela­bo­rant el bacallà amb pan­ses, ou dur i cigrons pre­cep­tiu. Una emulsió, un pil-pil que, diguin els que diguin, els bas­cos no han superat. La ràdio eme­tia música no clàssica, sinó tètrica. La tele­visió no exis­tia, si més no a casa. Pel car­rer només cir­cu­la­ven, a peu, els que ana­ven a seguir monu­ments: els altars guar­nits de les esglésies. Cap al tard, la seve­ri­tat sonora es tren­cava. S’acos­tava la pro­cessó entre el silenci. Sortíem al balcó. El seguici s’acom­pa­nyava de trom­pe­tes i tam­bors. Alguns homes i dones de l’emi­gració anda­lusa lla­vors aca­bada d’arri­bar can­ta­ven unes sae­tes. El dia s’havia aca­bat. El rés d’un rosari en alguna casa, uns bunyols amb vi ranci, i a dor­mir.

El laïcisme, coin­ci­dent amb el “mira­cle econòmic” i el Sis-cents va man­te­nir el silenci a ciu­tat, fins i tot amb més inten­si­tat. La gent anava a fer soroll a Cer­da­nya, a l’Empordà, a Tor­re­dem­barra. Ens quedàvem sols i muts a la ciu­tat. Al ves­pre, les pro­ces­sons, que sem­blava que amb l’agnos­ti­cisme gene­ral havien de decaure, van aga­far més embran­zida que mai. Un matí vaig fer un bot al llit pel soroll estre­pitós d’un com­pres­sor. A la casa de davant feien obres i uns ope­ra­ris havien deci­dit seguir-les. En una pausa els vaig incre­par. Que no sabien que era Diven­dres Sant? Em van mirar con­trits, em van dema­nar perdó i se’n van anar. Sem­pre ho he atribuït a un mira­cle. Nor­mal­ment els incre­pats se m’hi tor­nen, per molta raó que tin­gui. No sé si a vostès els passa el mateix.

Ahir, el coro­na­vi­rus entre comu­nista i budista va fer silen­ciar més de mig món, catòlic o no: el que es troba tan­cat a casa seguint els bans de les auto­ri­tats sanitàries i polítiques esta­tals o locals. Ni cines ni balls. Per pri­mer cop no hi va haver pro­ces­sons ni monu­ments ni ofi­cis reli­gi­o­sos ni car­ros ni cot­xes ni bici­cle­tes ni sego­nes residències. El trens ara no xiu­len. M’hau­rien fet una mica de com­pa­nyia...