Recargolats

Que la justícia espa­nyola –no n’hi ha d’autonòmica– és lenta ha estat la manera més uti­lit­zada per defi­nir-la. La len­ti­tud li per­me­tia pren­dre distància per rela­ti­vit­zar els fets a jut­jar, però l’exa­ge­ració en la velo­ci­tat de car­gol la con­ver­tia, sovint, en injusta. Ara ens ado­nem que la len­ti­tud és culpa de la falta de mit­jans, però també que se l’han bus­cat ells matei­xos, perquè, davant de la hiber­nació de totes les acti­vi­tats labo­rals, van deci­dir no fer gai­rebé res, tan­car-se a la closca i decla­rar inútils els dies de con­fi­na­ment. Ara es plan­te­gen si l’agost ha de ser hàbil –ja vol­drien molts tre­ba­llar-lo– o com exer­cir a distància o man­te­nint-la. Arri­ben tard i encara es dei­xa­ran uti­lit­zar pels qui, apro­fi­tant la pandèmia, volen acu­sar pre­si­dents, con­se­llers o met­ges.