Crisi i ruptura catalana

El govern del PSOE i Uni­des Podem ha res­sus­ci­tat els Pac­tes de La Mon­cloa i s’ha tro­bat que aquest refe­rent no tenia prou força per tor­nar a aglu­ti­nar la majo­ria par­la­mentària espa­nyola. En aquell 1977 hi va haver sin­to­nia entre els tres prin­ci­pals par­tits sor­gits de les pri­me­res elec­ci­ons post­fran­quis­tes: UCD, el PSOE i el PCE, que junts sig­ni­fi­ca­ven tres quar­tes parts de l’elec­to­rat del con­junt de l’Estat espa­nyol. S’hi aca­ba­ria afe­gint el quart par­tit, Ali­anza Popu­lar, i també va tenir la com­pli­ci­tat de les expres­si­ons majo­ritàries del cata­la­nisme (Con­vergència) i el naci­o­na­lisme basc (PNB). Els inde­pen­den­tis­mes basc, gallec, canari i català, amb for­ces desi­guals, van opo­sar-se a aquests pac­tes pel que tenien de renúncia.

La repe­tició d’aquests pac­tes ha tin­gut tan sols l’adhesió de les for­ces gover­na­men­tals, que sumen un 43% del vot. No entro a valo­rar els motius del PP i Vox. Però sí que resulta interes­sant el canvi que s’ha donat al País Basc (l’inde­pen­den­tisme d’EH Bildu tre­pitja els talons a l’auto­no­misme del PNB) i espe­ci­al­ment a Cata­lu­nya, perquè l’inde­pen­den­tisme és majo­ri­tari i, de moment, ha tan­cat la porta a acor­dar mesu­res econòmiques com aque­lles. Els pac­tes van ser, d’entrada, un acord entre par­tits polítics d’esquena als sin­di­cats. Aque­lles mesu­res gene­ra­ven un cert rebuig en el món sin­di­cal, encapçalat prin­ci­pal­ment per les Comis­si­ons Obre­res. Van aca­bar accep­tant-los per la dis­ci­plina de par­tit, perquè els prin­ci­pals qua­dres sin­di­cals eren fidels a la direcció del PCE i el PSUC, però va ser un dels motius que al cap dels anys por­ta­rien a l’escissió del món comu­nista català. Que bona part del sin­di­ca­lisme rebutgés aquells pac­tes era perquè supo­sa­ven un fre a les aspi­ra­ci­ons obre­res, que havien anat asso­lint èxits en un període d’inten­ses vagues i mobi­lit­za­ci­ons com havien estat els anys 1976 i 1977.

La para­doxa és que avui la situ­ació és la inversa. A Cata­lu­nya hi ha una majo­ria política, l’inde­pen­den­tisme, que rebutja uns nous pac­tes perquè qüesti­ona d’arrel l’Estat espa­nyol. Però la majo­ria sin­di­cal, les direc­ci­ons de CCOO i la UGT, de ben segur que pre­fe­ri­ran apun­ta­lar qual­se­vol pro­posta sor­gida del govern espa­nyol, que ja sabem que no supo­sarà les mesu­res necessàries perquè no faran pagar a les empre­ses de l’Íbex, començant per la banca, allò que cal­dria.

Es donen les con­di­ci­ons per a una rup­tura cata­lana com no va poder ser en aquell moment. Una rup­tura que depen­dria d’un acord de país com han plan­te­jat algu­nes veus. Però si aquest acord polític no té una dimensió social no tindrà la força sufi­ci­ent. Cal un pro­grama que sigui una rup­tura amb l’oli­gar­quia. Cal un múscul social que tin­gui expres­si­ons en el món del sin­di­ca­lisme i també en llui­tes com ara l’habi­tatge, la sani­tat, l’edu­cació, la page­sia, les per­so­nes migra­des, el femi­nisme, l’eco­lo­gisme, l’eco­no­mia social i solidària. Fer con­fluir aques­tes dues dimen­si­ons, social i naci­o­nal, serà l’embrió d’un pro­jecte de país a favor de la majo­ria popu­lar: la República Cata­lana.