No fer res

De tots els pecats capi­tals sem­pre he tin­gut una debi­li­tat per la man­dra. Sovint la gent oblida que la indolència pot resul­tar vir­tu­osa. De fet, molts veuen la man­dra com un excel·lent meca­nisme de defensa con­tra la rauxa i les pre­ci­pi­ta­ci­ons de la con­ducta humana. El millor test per saber que una cosa val real­ment la pena és veure si ens obliga a superar l’ins­tint natu­ral de la man­dra. Aques­tes set­ma­nes –durant les quals se’ns ha dit que que­dar-nos qui­e­tets a casa era una forma d’hero­isme– he pen­sat en el mal nom que arros­sega la man­dra. I m’ha recon­for­tat tro­bar, pre­ci­sa­ment en una tra­dició cul­tu­ral tan donada a valo­rar l’esforç per­so­nal i el tre­ball com la pro­tes­tant, grans defen­sors de la len­ti­tud i l’horit­zon­ta­li­tat. Hi ha, natu­ral­ment, el Bart­leby de Mel­vi­lle, aquell escri­vent de Wall Street, a Nova York, que exas­pe­rava els seus supe­ri­ors amb la seva reacció ins­tin­tiva davant de cada encàrrec: “Pre­fe­ri­ria no fer-ho.” S’han escrit cèlebres assa­jos sobre els bene­fi­cis de l’oci­o­si­tat (Ber­trand Rus­sell), però pot­ser el que em resulta més entra­nya­ble és el que Ches­ter­ton va dedi­car a l’art de jeure al llit. El volu­minós Ches­ter­ton veia en aquesta acti­tud horit­zon­tal grans pos­si­bi­li­tats cre­a­ti­ves: “Estic segur que fou gràcies al fet que Miquel Àngel prac­ti­cava l’antiga i hono­ra­ble ocu­pació de jeure al llit que se li va ocórrer repre­sen­tar la gran nar­ració del Gènesi a la volta de la cape­lla Six­tina.” Ara bé, Ches­ter­ton adver­tia que estar-se al llit amb excu­ses del tipus “No em trobo gaire bé”, “Estic una mica can­sat”, etcètera, pot resul­tar insà, propi d’hipo­condríacs. A esti­rar-se al llit s’hi ha d’anar en plena forma, sense cap excusa ni jus­ti­fi­cació. S’hi ha d’anar amb ganes i per plaer. I sense cap remor­di­ment, gosa­ria afe­gir-hi. Només d’aquesta manera l’experiència val la pena. Aquests dies, si es tro­ben bé, pas­sin bones esto­nes esti­rats al llit i, entre cap­ci­nada i cap­ci­nada, lle­gei­xin Ches­ter­ton i altres clàssics sobre el noble art de no fer res. Se sen­ti­ran dolçament, cre­a­ti­va­ment la mar d’ocu­pats i les hores del dia pas­sa­ran volant.