La tropa de Portaferrissa

Aavui serà millor dei­xar apar­cada la poètica. D’acord que és pri­ma­vera flo­rida, que el verd s’enyora i que ve molt de gust des­con­fi­nar-se damunt d’un tou d’herba fresca i dei­xar-se anar i dei­xar-se fer. Però hi ha coses més impor­tants que rega­lar-se les ore­lles amb qua­tre parau­les ben posa­des, hi ha afers més urgents, periodístics, que posen de mala llet, i la mala llet està renyida amb l’embast dels ver­sos.

Qui hagi gosat des­con­fi­nar-se un d’aquests dies de reclusió obli­gada haurà com­pro­vat que pel car­rer la gent camina tota sola, no hi ha grups de per­so­nes i, com a molt, s’hi veuen pare­lles mar­xant a pas viu amb una certa i sanitària sepa­ració l’un de l’altre. Els ulls rere les mas­ca­re­tes són de por i el dis­tan­ci­a­ment social tot­hom el vol qui­lomètric. Tot­hom fuig de l’estrany i només fan colla els dels gos­sos, i encara esti­rant el braç per allar­gar la cor­retja.

Per aquest motiu cri­dava l’atenció, i cre­ava una certa alarma, la con­tem­plació dimarts a la tarda –quan el ves­pre es tren­cava– de cinc homes joves cami­nant junts, i junts vol dir a tocar l’un de l’altre, pel car­rer Por­ta­fer­rissa de Bar­ce­lona. Mar­xa­ven amb aire fan­farró, recor­dant les mane­res de les colles de turis­tes de l’antiga nor­ma­li­tat que venien a Bar­ce­lona per aca­bar tot el que se’ls posés al davant, ja fos alco­hol, mas­cle o feme­lla. Cami­na­ven immer­sos en una ani­mosa con­versa, a boca des­ta­pada, sense mas­ca­reta, ni guants, ni distància, ni res de res. Un caldo de cul­tiu del temut coro­na­vi­rus en tota regla.

Insen­sats? Teme­ra­ris? Mala gent? Inso­li­da­ris? Capsi­granys? Mil­ho­mes? I ara! Cinc poli­cies, de la Guàrdia Urbana de Bar­ce­lona, dis­fres­sats d’home del car­rer amb la missió de com­ba­tre el maleït virus. Els que no hagin sor­tit de casa aquests dies han de saber que els car­rers són avui més que mai pro­pi­e­tat de la llei del con­fi­na­ment que imposa la poli­cia. Cal saber també que con­tra els uni­for­mes i els mil­ho­mes que­da­ran sem­pre els lli­bres i la poe­sia.