Forrellats

Si algun lector ha pres per costum deixar-se caure per aquest angle del diari, començarà a estar familiaritzat amb les cròniques vinculades a un dels indrets més singulars de la ciutat de Barcelona, el monestir de Santa Maria de Pedralbes i les múltiples cares del factor humà que s’amaguen entre les seves pedres. El recinte monàstic és un espai generador d’històries, ja sigui les que hi van quedar esculpides, fa quasi set segles, ja sigui les que hi ha anat deixant el pas del temps, en un degoteig constant que és empremta d’història de la ciutat.

En un espai tan meravellós, i també tan gran, com és Pedralbes, cal passejar-hi amb els ulls ben oberts i el radar de la descoberta sempre activat, perquè en són tants, els racons, que és fàcil passar de llarg de detalls que, per si sols, quasi justifiquen la visita al recinte, o si més no unes línies en un diari.

I el motiu l’atenció del qual es reclama és fàcil que passi desapercebut perquè es troba integrat a la porta d’accés mateix al monestir, la que comunica el carrer amb el claustre i on hi ha situades les taquilles i el control d’ingrés. Es tracta del forrellat de ferro del que es coneix com la Porta dels Consellers, ja que van ser els prohoms que governaven la ciutat durant el segle XVI que la van fer construir per dotar el recinte d’un nou accés.

El visitant passa de llarg dels batents oberts a banda i banda, perquè quan arriba al lloc traspassa el portal per anar de dret a les taquilles i després entrar al claustre, i això fa que es perdi una peça que és molt singular per l’adorn que es va gravar a la maneta amb què s’acciona la barra horitzontal que permet tancar la gran porta metàl·lica. El ferrer a qui es va encarregar la feina va deixar gravada en aquesta peça una miniatura deliciosa: l’escut de la ciutat del cap i casal, en la seva versió de rombe quarterat on s’alterna la creu de Sant Jordi amb els pals de l’escut dels comtes de Barcelona, emblema quadribarrat que va acabar esdevenint-ho de tot el país.

La realització d’aquest accés al monestir data del 1567 i el que fa encara més singular aquesta peça és el contrast amb un altre escut de la ciutat que hi ha a la part superior de la porta, en la dovella que tanca l’arc, on la creu de Sant Jordi s’acompanya de dos pals verticals i no de les quatre barres. I vet aquí la paradoxa que deixa en absurda la gran polèmica viscuda en la política barcelonina en ple segle XX sobre com havia de presentar-se l’escut de la ciutat, que si dues o quatre barres a cada un dels quarters, perquè ja al segle XVI l’emblema de la ciutat el representaven amb la doble proposta.

La qüestió dels panys i forrellats a Pedralbes té una segona part, la que implica la porta d’accés a l’església del recinte i que amb la marxa de les últimes monges del monestir ara està tancada tret dels moments puntuals en què s’hi celebra missa. Amb la vida monàstica activa, el temple es mantenia obert, l’accés era franc i la visita era un bany de quietud i de bellesa. Privar la ciutadania de la contemplació lliure d’aquesta d’obra d’art és un fet que segur que té alguna descripció en el catàleg dels delictes, potser no capital, però sí terrenal. És un fet i una evidència que caldrà seguir parlant de Pedralbes, dels seus forrellats i de les seves portes, fins que aquestes estiguin totes obertes.