Cafè, fase 1

Reco­nec que ahir vaig tirar la casa pel balcó. A les 9 del matí, ja tenia hora con­cer­tada i amb llista d’espera a la per­ru­que­ria, farta de roba d’estar per casa i de cabells ingo­ver­na­bles. Vaig anar-hi amb una bar­reja de temor/desig que unes mans ali­e­nes em toques­sin. Rat­lles a terra per menar cap a la cadira i no col·lidir/con­ta­mi­nar res, abi­llada amb dos guants super­po­sats i mas­ca­reta, bates de plàstic i de tela. Durant dues hores, jo sola amb la per­ru­quera també pro­te­gida de dalt a baix. Impres­cin­di­ble i insòlit. Marcià, sí.

Els situo a Mont­blanc (Conca de Bar­berà) fase 1 del des­con­fi­na­ment: atès que mos­tra una millor situ­ació sanitària, menys població –20.000 habi­tants tota la comarca– i més espai que en altres zones del país. La rea­li­tat d’aquest inte­rior dife­reix nota­ble­ment de la nos­tra costa del Camp de Tar­ra­gona, segona àrea metro­po­li­tana cata­lana. I ofi­ci­al­ment des d’ahir, zona de pro­ves de com fun­ci­ona el procés de des­com­pressió sanitària de la pandèmia. No seré jo qui em queixi, pen­sava ja amb el cabell domes­ti­cat i tot degus­tant el pri­mer cafè fora de casa després de dos mesos! L’ade­quació per ter­ri­to­ris i per estat sani­tari, recla­mació pròpia des de l’inici del con­fi­na­ment, és de justícia i de sen­tit comú. I en caldrà molt, d’aquest segon, i de res­pon­sa­bi­li­tat indi­vi­dual, perquè el rela­xa­ment de part de la població és un secret de domini públic. Un risc inas­su­mi­ble.

El cafè en fase 1, boníssim i apre­ciadíssim. Ale­gria en els pas­sa­vo­lants que s’atu­ra­ven a les por­tes de la cafe­te­ria del car­rer Major. A dins no s’hi podia acce­dir: més mam­para i cadi­res a fora. És un dels pocs bars que ahir sí que van obrir a la capi­tal de la Conca de Bar­berà: cal tor­nar a la nor­ma­li­tat i tor­nar a fer caixa, em comen­tava l’amo. El cert és que la nor­ma­li­tat, fins i tot la nova, es farà espe­rar. La comarca ha resis­tit prou bé la crisi sanitària, però el ritme vital és lent, pocs cli­ents arreu i molts pas­se­jants. Quasi igual que fa uns dies. Tot­hom mira cap a les fàbri­ques. Tot­hom sap que això no s’ha aca­bat.