El plaer de prohibir

Poques coses hi deu haver més nobles en la digníssima acti­vi­tat del ser­vei públic que l’amor a les tra­di­ci­ons i la seva pràctica con­tumaç. Entre les hispàniques n’hi ha algu­nes de dolo­ro­ses, que fins i tot fan sang. D’altres, per sort, són més benig­nes, i tenen l’avan­tatge que a la ciu­ta­da­nia ja no li venen de nou. De fet, fins i tot les tro­ba­ria a fal­tar. Entre aques­tes últi­mes, en lloc des­ta­cat hi figura pro­hi­bir. Quina és la mesura príncep del govern davant de qual­se­vol emergència, de l’ordre que sigui? Pro­hi­bir. De pren­dre altres mesu­res ja en par­la­rem, però d’entrada, pro­hi­bir, pro­hi­bir, pro­hi­bir. Més enda­vant es des­co­breix que no calia, però tant hi fa, de moment ja la tens a dins: pro­hi­bit. Això –i altres fac­tors– fa un cer­cle viciós de mútues des­con­fi­an­ces entre l’admi­nis­tració i la gent.

Des­co­nec si n’hi ha estadísti­ques, però Espa­nya (i Cata­lu­nya) seria al lli­bre Guin­ness dels rècords d’incom­pli­ments de nor­mes dic­ta­des per l’Estat. Als països del nord civi­lit­zat –Ale­ma­nya, Escan­dinàvia, Països Bai­xos–, es decreta res i només a qua­tre hip­pi­o­sos –amb tots els res­pec­tes– se’ls acut no fer-ne cas, perquè no pen­sen que els qui manen els vagin en con­tra. Aquí, la gent està con­vençuda –amb força raó– que els polítics són uns inútils que no saben el que fan i, per tant, no creure és qüestió de super­vivència. A l’altra banda, els polítics estan con­vençuts que bre­guen amb una banda d’irres­pon­sa­bles inci­vils a qui cal collar fort. El peix es mos­sega la cua, i així gau­dim d’un estat mili­tar i poli­cial –i judi­cial–. Hi ha molt més bastó que pas­ta­naga, i no es va en la bona direcció.

Som­niem una mica. No seria mala idea refun­dar l’Estat de Mon­tes­quieu i d’Adam Smith, pen­sar en un repar­ti­ment més equi­ta­tiu i con­tro­lat dels bene­fi­cis, replan­te­jar-se en ter­mes rea­lis­tes la mútua estan­qui­tat dels tres poders, i l’eficàcia de la democràcia dele­ga­tiva-repre­sen­ta­tiva, que no cal ser una àguila per veure que és un infecte femer. El sis­tema està esgo­tat, i el feu­da­lisme finan­cer i infor­ma­tiu és més que un refugi; és el retorn d’unes desi­gual­tats que superen les de la França de Lluís XVI. Però supo­sant que algú tin­gui les idees i els plans ade­quats, de quins meca­nis­mes dis­po­sarà per fer-les efec­ti­ves? La democràcia com a prin­cipi també està petada. Hi ha un altre cer­cle viciós: els par­tits depe­nen de les elec­ci­ons, les elec­ci­ons depe­nen del màrque­ting, el màrque­ting depèn dels diners, i els amos dels diners només volen –i pro­vo­quen– can­vis que els donin més diners –les cri­sis inven­ta­des, sense anar més lluny.

És pos­si­ble una millora? És rao­na­ble espe­rar-la? Per si ho dub­tava algú, la broma del coro­na­vi­rus ha esvaït qual­se­vol dubte que vivim en un país del ter­cer món, en una dic­ta­dura (cada cop menys ben) camu­flada. No es pot espe­rar gran cosa d’un govern que en lloc de dedi­car diners al dal­ta­baix sani­tari se’ls gasta per sub­or­nar les tele­vi­si­ons pri­va­des perquè li facin pro­pa­ganda. Fins quan ho ha de tole­rar la ciu­ta­da­nia?