Fer les paus

Sociològica­ment, és un con­fi­na­ment; jurídica­ment, un arrest domi­ci­li­ari; con­ven­tu­al­ment, un enclaus­tra­ment. En qual­se­vol cas, un mean­dre aqui­e­tat en el discórrer més o menys esva­lo­tat de les aigües del riu de la vida. I una ocasió per a aque­lla mirada inte­rior que et mena a un assos­sec en el qual, fora­gi­tat l’habi­tual pol­sim d’atri­bo­la­ment, hom pot fer les paus, dis­tin­tes paus, que és tant com dir sal­dar dis­tints deu­tes. I em con­fesso deu­tor empe­dreït i inex­cu­sa­ble res­pecte a autors injus­ta­ment pre­te­rits. Ara, no sé si m’han vin­gut ells a mi o jo a ells, però el cert és que, mal­grat aquests temps d’inter­dic­ci­ons, m’he pogut abraçar i estrènyer ben fort ja amb alguns (altres, paci­ents, con­ti­nuen espe­rant).

Tots han accep­tat la meva pro­posta: els assa­gis­tes, memo­ri­a­lis­tes i biògrafs, al matí; novel·lis­tes i nar­ra­dors, a la tarda. Així, del fons dels anys ha apa­re­gut Ste­fan Zweig per trans­por­tar-me al “món d’ahir” (ja havia lle­git aques­tes seves memòries a la seva obra com­pleta, en cas­tellà, als anys 70, però no recor­dava gai­rebé res), rega­lant-me també la relec­tura dels seus memo­ra­bles Fouché o Erasme de Rot­ter­dam i acos­tant-me per pri­mera vegada a Bal­zac i Mon­taigne. Paul Pres­ton –sem­pre un valor segur com ja m’havia demos­trat al seu Franco i L’Holo­caust espa­nyol– m’ha obse­quiat tan­ma­teix amb el seu recent Un poble traït, exhaus­tiva expo­sició, des de la pri­mera res­tau­ració borbònica fins a la segona actual, de la cor­rupció endèmica i irre­dempta que ha fue­te­jat Espa­nya fins a des­sag­nar-la. També he pogut sal­dar l’antiquíssim crèdit que sobre mi tenia Milan Kun­dera i la seva “insos­te­ni­ble lleu­ge­resa del ser” i fer les paus també amb un de la casa, Llo­renç Villa­longa (m’enro­jolo en con­fes­sar que Bearn ha estat lec­tura inèdita). De Yuval Noah Harari li havia lle­git el seu segon lli­bre, però he de dir que m’està agra­dant molt més el pri­mer, el Sapi­ens, real­ment llu­minós. I espero poder abor­dar aviat les con­ferències sobre lite­ra­tura cata­lana del gran Gabriel Fer­ra­ter, així com els die­ta­ris d’André Gide, sug­ge­rits per un amic dotat d’infal·libi­li­tat en les seves reco­ma­na­ci­ons lec­to­res.

En fi, que carac­terística d’aquest con­fi­na­ment, arrest domi­ci­li­ari o enclaus­tra­ment ha estat la gasi­ve­ria del temps a l’hora d’una plat­xe­ri­osa xer­rada amb cre­di­tors-con­vi­dats tan il·lus­tres. Per això, cons­tato que el meu saldo deu­tor és encara molt volu­minós, cosa que em porta a la reflexió-pre­gunta sobre quants dels meus con­ciu­ta­dans hau­ran fet les paus pel que per­toca als seus seràfics bons propòsits amb què, sota la fórmula de “aquest any, sí”, varen empas­sar-se el raïm del Cap d’Any.