Sentits

Diuen que els ulls són el reflex de l’ànima. Doncs ara, amb l’obli­gació d’anar amb mas­ca­reta, els ulls són l’única part de nosal­tres que molts poden veure. Incons­ci­ent­ment, sota la capa tèxtil que ens tapa més de mitja cara esbos­sem un som­riure sense pen­sar que el veí, amic o ciu­tadà no podrà per­ce­bre aquell gest comu­ni­ca­tiu. Segur que a molts dels lec­tors algun cop els deuen haver dit que riuen amb els ulls. Doncs aquests tin­dran la sort de comu­ni­car només amb una llam­bre­gada, més que no pas la majo­ria de la huma­ni­tat actual. Les mas­ca­re­tes donen joc també per a la moda. Alguns por­ten les escèpti­ques màsca­res blan­ques o ver­des de farmàcia i sani­ta­ris, altres han apos­tat per bus­car-ne d’ele­ments diver­tits, siguin motos, tros­sos de síndria o estre­lles amb fons rosa. Fins i tot, en el con­fi­na­ment alguns ens vam mig emo­ci­o­nar per la com­pra d’una mas­ca­reta amb estil, només expli­ca­ble per la pesan­tor del que supo­sava estar a casa i només sen­tir a par­lar de malal­ties, vícti­mes mor­tals i perills de tot tipus. Les per­so­nes que neces­si­ten poder lle­gir els lla­vis han hagut de recor­dar les seves neces­si­tats perquè almenys els seus fami­li­ars i amics puguin por­tar un model tipus pan­ta­lla de sol­da­dor per seguir comu­ni­cant-se amb els seus de manera habi­tual. Ara que les tem­pe­ra­tu­res han anat a l’alça, hem pogut com­pro­var també com costa man­te­nir la màscara posada amb tanta calor, tot i ser cons­ci­ents que hau­rem de pas­sar la canícula amb aquest ele­ment incor­po­rat ja al nos­tre ves­tu­ari, sigui quin sigui i fins que no hi hagi vacuna o trac­ta­ment que eviti la trans­missió del virus de manera eficaç. Les mar­ques cares també en fan amb ele­ments exclu­sius perquè, fins i tot, amb aquest ele­ments es pot mar­car una diferència de clas­ses. Els ulls tor­nen a aga­far pro­ta­go­nisme i ens per­met tor­nar a pen­sar en la importància que té la visió. Amb ells hau­rem vist la nos­tra pare­lla i ens n’hau­rem ena­mo­rat, amb ells hau­rem vist com el nos­tre fill o filla treia el caparró per ingres­sar en aquest món, o si volem par­lar de qüesti­ons més fútils, hau­rem vist mar­car el gol de la victòria al nos­tre equip en una final impor­tantíssima que valia una copa. Els sen­tits aquests dies pre­nen més força. Cen­te­nars i milers han maleït que el virus no els hagi permès estrènyer la mà al pare, la mare o els avis en el seu últim sos­pir. Tan­cats a casa, sen­tir i veure els fami­li­ars ens ha alleu­jat l’ànima, o poder can­tar per via telemàtica l’ani­ver­sari feliç a algú que, de moment, no podies abraçar. Això pas­sarà i podrem tor­nar a veure, sen­tir la veu pro­pera o abraçar i aca­ro­nar-nos. Quan ho puguem recu­pe­rar, que no ho tor­nem a per­dre.