Final de confinament

En aquest temps han pas­sat per casa un grup de gavi­nes que es volien crus­pir el gat, una assídua merla mas­cle (un merlí?) que el gat es volia crus­pir –dins la cadena tròfica, no sé on situar el gat–, una cader­nera que refi­lava i l’habi­tual parell de coloms. Tinc un pro­fes­sor que diu que és cosa de la pri­ma­vera, però els tres pri­mers no havien vin­gut mai. El pri­mer cafè amb llet a la ter­rassa d’un bar en dos mesos i mig va tenir lloc ahir flan­que­jat per her­bo­tes altes i flors sil­ves­tres allà on abans hi havia gespa arra­nada. “Nel mezzo del camin di nos­tra vita, mi ritro­vai per una selva oscura.” Vaig estar a punt de bus­car-hi espàrrecs. Per mi, que les hi dei­xin, com a recor­da­tori de la natura. Qui no ha vist els sen­glars bai­xant per la Dia­go­nal, el fla­menc fent de fla­menc a la platja de Cas­tell­de­fels o el run­ner esbu­fe­gant per Montjuïc? A Bar­ce­lona, la fase 1 con­sis­teix a pas­sar d’estar con­fi­nats dins de casa a estar con­fi­nats dins la ciu­tat. Qui se’n recorda, de les fran­ges? Ens hem fet farts de cri­mi­na­lit­zar els que tre­uen el nas per sobre la mas­ca­reta, els que sen­zi­lla­ment tre­uen el nas, els que can­ten després dels aplau­di­ments i els que cri­mi­na­lit­zen els cri­mi­na­lit­za­dors; ens hem odiat per ser com som men­tre el des­con­fi­na­ment s’adap­tava a la rea­li­tat i no a l’inrevés. S’està fent més llarga l’espera del poe­mari de Juana Dolo­res que el con­fi­na­ment, i això que ens han dis­tret amb con­certs no-nats, car­te­llets de gust dubtós i ins­ta­grams de Telva per lluir planta del peu. Hem plan­tat horts urbans que es pan­si­ran en dues fases. Hem après a fer pans que no farem mai més. De fet, ens hem can­sat de voler el pa sen­cer i ara volem les molles. Ens han fet hikiko­mo­ris a con­tra­cor, però no em queixo. Tot ha estat una anècdota posada al cos­tat d’un drama. Han mort dos veïns d’escala, han mort milers de veïns d’escala. Les residències ens han mort. “havíem estat peces d’anti­quari. avui som tras­tos vells, els vells”, cons­ta­tava el poeta en majúscu­les que escri­via en minúscu­les.