anàlisi
Esteve Vilanova
El camí és llarg i fa pujada
Em sembla que ja tothom té clar que el futur se’ns presenta complicat i caldrà trobar el més bo de cadascú per sortir del sot. Si som capaços de recuperar l’esperit d’emprenedoria i de sacrifici, que fa temps que vam perdre, per millorar, podrem disminuir la gravetat i els sacrificis que ens esperen. Crec que no hauria de ser un secret per a ningú acceptar que tot el país s’ha empobrit i que mai podrem repartir riquesa si no som capaços abans de crear-la. És cert que hi haurà perdedors i guanyadors, a escala personal i entre països, i hem d’intentar fer tots els esforços per ser en la banda dels guanyadors. No serà fàcil gestionar ni políticament, ni socialment ni econòmicament el que ha vingut i hem de ser conscients que les solucions requeriran temps i esforç. S’equivoquen aquells que ofereixen solucions màgiques, a mi em sonen a aquells que no creuen en el virus i fan proclames inversemblants. La Covid-19 i els seus efectes són tan reals com les seves conseqüències econòmiques. Alguns parlen i insisteixen a dir-nos que hem arribat aquí perquè el model econòmic és insostenible. Certament aquest model ha estat i és un depredador de molts recursos naturals i ha provocat un perjudici al medi ambient del qual ja paguem les conseqüències, però també tinc l’esperança que la tecnologia i l’entesa sabran trobar la solució. I quan ens diuen que hem de canviar el model, la pregunta que ens hauríem de fer és: quin és el model econòmic que tenim de model? Jo sincerament no ho sé i espero que algú ens ho digui. És clar que hi ha gent rellevant, fins i tot el Sant Pare, que quan parla del model econòmic diuen unes quantes obvietats com a objectiu, però sincerament és quedar-nos en l’ètica de les conviccions sense traspassar-ho a la vida real.
En la vida real, en què cada dia s’ha de procurar activitat i generar riquesa, podem i hem d’insistir en els valors ètics de les nostres accions, començant per les individuals. Curiosament aquests dies tenim una prova clara que ens diu com som; individualment la gran majoria, per no dir tothom, veu malament aquestes aglomeracions de gent en terrasses i en la platja i censura aquells insolidaris que van encara pel carrer i en llocs públics sense la corresponent mascareta. I quan es parla d’això sovint sentim quelcom així com: “ la gent és...” Ens situem en un nivell per sobre de la gent sense adonar-nos que nosaltres també som aquesta gent. Els que demanen un nou model econòmic i reclamen molta més austeritat, en els comportaments individuals no sempre practiquen l’austeritat. Però ull! Que un excés d’austeritat també perjudica l’economia i pot crear desocupació.
Aquest any veurem la riquesa que ens aportava el turisme, quan darrerament ha estat tan criticat. I la Nissan ens ensenyarà el perjudici de la demagògia d’alguns polítics amb responsabilitat. Janet Sanz, que és el braç dret de l’alcaldessa Colau, va dir aquella frase lapidària referint-se a l’oportunitat que veia amb el confinament i l’aturada de les fàbriques: “És ara o mai, hem d’evitar que tot això es reactivi, per això necessitem un pla estatal perquè aquesta indústria i aquests treballadors es puguin traslladar a sectors més nets.” És a dir, per ella era desitjable que ni la Nissan ni la Seat tornessin a obrir i proposava traslladar a aquests milers de treballadors a sectors més nets, sense dir-nos quins, ni si estan disposats a absorbir aquests milers de desocupats de la senyora Sanz, en el cas que n’hi hagués cap.
Em sembla molt preocupant que tantes persones amb aquest pensament, que en són moltes, estiguin en llocs de responsabilitat. El mal que poden fer-nos supera de molt la possibilitat de fer-nos una mica de bé. I és clar, la majoria d’aquests personatges són persones que tenen el càrrec per haver estat votats democràticament, la qual cosa no vol dir que siguin bons governants, simplement vol dir que han tingut més vots.
