La banda sonora, l’essència d’un film

La missió no és ni de bon tros la millor pel·lícula que he vist, però sí que, al llarg de la meva vida, el seu record rever­bera pel meu cos i ànima. La raó, molt sen­zi­lla: pel seu dra­ma­tisme èpic i per la manera com tracta sen­ti­ments pri­ma­ris. El seu record sem­pre em ve acom­pa­nyat de la banda sonora d’Ennio Mor­ri­cone. Com també la Marxa impe­rial, de L’imperi con­tra­a­taca, de John Willi­ams, em resu­meix tot d’una les tres tri­lo­gies de Star Wars. Les ban­des sono­res no són una part impor­tant d’un film; són la seva essència, la seva trans­lació al món imma­te­rial. Tots dos amb les seves com­po­si­ci­ons poden dibui­xar el més gran uni­vers de l’ima­gi­nari del segle XX. Un encert reconèixer-les amb el Prin­cesa d’Astúries de les arts.