Un acord sensat

Dime­cres va fer dos anys de l’Acord de Prespa entre Macedònia del Nord i Grècia, que posava fi al con­flicte, ridícul si volem des del punt de vista l’exte­rior, però tota una qüestió d’estat per a ambdós països, sobre la pica­ba­ra­lla pel nom de l’exrepública iugos­lava. Els grecs con­si­de­ren que l’única Macedònia legítima (a part de la de frui­tes) és la grega, la terra d’Ale­xan­dre el Gran, amb Tes­salònica com a capi­tal. En canvi, el veí del nord també ha rei­vin­di­cat el nom. Com que cada vegada tenia més suport inter­na­ci­o­nal, un fet que sem­pre ajuda a l’hora de resol­dre bara­lles entre veïns, Skopje va poder sor­tir-se amb la seva. La diplomàcia va fer pos­si­ble que es tanqués una dis­puta que s’havia allar­gat gai­rebé tres dècades gràcies a una inu­sual injecció de sen­sa­tesa per part d’ambdós països. L’acord forma part del lle­gat de l’expri­mer minis­tre grec, Ale­xis Tsi­pras, però va supo­sar la gota que va fer ves­sar el got de la paciència dels grecs, molt cas­ti­gats per les reta­lla­des i els plans d’aus­te­ri­tat, que li van reti­rar la con­fiança en les elec­ci­ons de fa gai­rebé un any. El seu suc­ces­sor, el con­ser­va­dor Kyri­akos Mit­so­takis, va pro­me­tre en cam­pa­nya que veta­ria l’acord. Ara bé, el poder l’ha fet pru­dent i el març pas­sat va feli­ci­tar Macedònia del Nord quan va entrar a l’OTAN. Als Bal­cans, i a tants altres llocs, ningú vol cedir. Tot­hom hi té molt a per­dre. Però, en aquesta ocasió, tot­hom hi gua­nya.