No són només estàtues

No recordo exac­ta­ment des de quin lloc, però bai­xant un dia la mun­ta­nya de Montjuïc, on he dis­fru­tat de mol­tes pas­se­ja­des durant les set­ma­nes del procés de des­con­fi­na­ment, vaig divi­sar a la llu­nya­nia l’estàtua de Colom com si flotés enmig d’uns edi­fi­cis. Aque­lla per­cepció inèdita em va sin­gu­la­rit­zar de manera ines­pe­rada una estàtua que, situ­ada al cap­da­munt d’un con­junt escultòric força aber­rant tant pel que fa a l’estètica com pel con­tin­gut rela­ci­o­nat amb els Reis Catòlics, tinc inte­grada a la meva quo­ti­di­a­ni­tat. Això perquè hi visc a prop, de manera que pràcti­ca­ment l’he vist cada dia (a vega­des només n’entre­veig la columna bai­xant per les Ram­bles) dels que he pas­sat a Bar­ce­lona en el curs dels últims vint anys, fins i tot durant el con­fi­na­ment perquè des del meu ter­rat, de fet, també en tinc una visió prou curi­osa. Tan­ma­teix, no li tinc estima i no sé si en el cas que des­a­pa­regués, encara que hi esti­gui tan acos­tu­mada, tro­ba­ria a fal­tar ver­ta­de­ra­ment, com per sen­tir cap pena, aquest monu­ment inau­gu­rat per la reina Maria Cris­tina durant l’Expo­sició Uni­ver­sal de 1888, però, ei i ai, pro­jec­tat en temps de la I República quan la plaça del Por­tal de Pau, on s’ubica, ho era de la Junta Revo­lu­cionària.

Uns dies després d’obser­var des de Montjuïc aquell Colom sor­pre­nent, altres estàtues del nave­gant i mer­ca­der genovès van ser ender­ro­ca­des o deca­pi­ta­des en ciu­tats dels EUA durant les acci­ons de pro­testa per l’assas­si­nat de George Floyd. D’aquí, hi ha qui ha pro­po­sat ender­ro­car el “Colom de Bar­ce­lona” com a símbol de la colo­nit­zació. No sé si s’ha d’ender­ro­car o, com con­si­de­ren els experts con­sul­tats per Ada Colau, no s’ha de fer. Suposo que hi ha qui creu que aquesta imatge de Colom és un símbol de la ciu­tat a banda de la colo­nit­zació d’Amèrica. Però si hi ha monu­ments i car­rers dedi­cats a colo­nit­za­dors, geno­ci­des, escla­vis­tes i explo­ta­dors, entre altres, és perquè el poder d’una època va home­nat­jar-los i con­ver­tir-los en símbols, de manera que, com a mínim, és un deure moral fer pre­sent la seva barbàrie. I, és clar, no n’hi ha prou amb ata­car els símbols quan en aquesta soci­e­tat per­se­vera el racisme i l’explo­tació cri­mi­nal. Seguint amb la sim­bo­lo­gia, tinc una debi­li­tat per l’ender­ro­ca­ment de la columna de la plaça Vendôme, cons­truïda per com­me­mo­rar la bata­lla d’Aus­ter­litz i amb Napoleó ves­tit de romà al cap­da­munt, durant la Comuna de París del 1871. Cour­bet i com­pa­nyia la van eli­mi­nar com a símbol de la barbàrie, però, ai i ei, la III República va res­ti­tuir-la. És hora de tor­nar a Fabri­zio del Dongo, que va assis­tir a la der­rota de Napoleó a Water­loo.