Un personatge de comèdia

He dei­xat pen­jada la lec­tura de La car­toixa de Parma perquè durant aques­tes últi­mes set­ma­nes he hagut de lle­gir cen­te­nars de tre­balls d’alum­nes, de manera que l’extensió total dels seus tex­tos deu ser supe­rior al de les pàgines de Guerra i pau. És part de la meva feina, així que no és cap queixa, sinó una sim­ple expli­cació. El cas és que, amb tot, tinc avançada la lec­tura de la novel·la de Stend­hal en relació amb el que fins ara n’he comen­tat. Entre les meves notes, n’hi ha una que fa referència al fet que, inter­ro­gat per la seva ido­la­trada Gina pel fet que s’hagi con­ver­tit en minis­tre d’un príncep de l’Ancien Régime després d’haver llui­tat amb els exèrcits napoleònics que supo­sa­da­ment pro­pa­ga­ven les noves idees libe­rals, el comte Mosca argu­menta: “Ara em ves­teixo com un per­so­natge de comèdia per tal de gua­nyar una gran posició i uns quants milers de francs. Un cop he entrat en aquesta mena de joc d’escacs, empi­pat per les insolències dels meus supe­ri­ors, he vol­gut ocu­par un dels pri­mers llocs; hi he reei­xit.”

No cal­dria dir que n’hi ha hagut molts, de com­tes Mosca, i que el món encara n’està ple. Homes que pot­ser havien mig cre­gut en idees una mica desa­jus­ta­des a l’ordre esta­blert, però que s’han con­ver­tit cons­ci­ent­ment en per­so­nat­ges de comèdia que, lles­tos i hàbils, es mouen com angui­les en corts, governs, apa­rells d’estat, direc­ci­ons d’empre­ses i con­sells de grans cor­po­ra­ci­ons. Sem­pre hi saben actuar de forma con­ve­ni­ent. Ho viuen com un joc en el qual no cre­uen (o almenys així ho diuen) en el fons, de manera que pot­ser fins i tot pen­sen que la seva iden­ti­tat (i ves a saber si la seva moral) no hi està com­pro­mesa. Ena­mo­rat de Gina, aquesta hi per­cep una mirada bella i ben­vo­lent essent cons­ci­ent del joc pèrfid al qual juga en una cort amb un príncep tirànic: “M’ima­gino que a Parma, enmig dels vos­tres esclaus, no tin­dreu pas aquesta mirada ama­ble; això ho espat­lla­ria tot i els dona­ria una mica d’espe­rança de no ser pen­jats.”

El comte Mosca li escriu belles car­tes, a Gina, en què ima­gina dei­xar-ho tot i viure d’acord amb una pensió modesta. Tan­ma­teix, si bé Stend­hal li con­ce­deix la passió, no fa que aquesta l’aparti dels seus interes­sos. Així que, de fet, Mosca té un altre pla. Com que ell està casat, per man­te­nir càrrec i apa­ren­ces, pro­posa a la seva esti­mada que es casi amb “un vellet bufó de sei­xanta-vuit anys, ben cortès, ben net, immen­sa­ment ric, però no pas prou noble”. És el duc San­se­ve­rina-Taxis, que vol ser ambai­xa­dor i així obte­nir una banda ampla. Amb aquest casa­ment de con­veniència que inclou un tràfic d’influències, Gina es con­ver­teix en La San­se­ve­rina.