El tren d’Europa

Pen­sant a fer pro­visió per a les vacan­ces, he començat a lle­gir Ori­ent-Express, una crònica de l’esplen­dor i la decadència del tren més lite­rari del món escrita per Mau­ri­cio Wie­sent­hal, un autor que sem­bla pro­ve­nir també d’un altre temps, amb la seva prosa sinu­osa, melancòlica i mera­ve­llada, com la dels grans pro­sis­tes de l’Europa d’entre­guer­res, amb Ste­fan Zweig al cap­da­vant i el pas ten­ti­ne­jant de Joseph Roth al dar­rere, obser­vant de cua d’ull com li van tan­cant una a una les por­tes vidri­e­res dels vells cafès. Tot i acre­di­tar que va néixer a Bar­ce­lona l’any 1943, Wie­sent­hal és un senyor que no té edat. Des que el vaig lle­gir per pri­mer cop a Libro de réqui­ems (2004), me l’afi­guro, con­tra tot rao­na­ment, amb un moca­do­ret de seda lli­gat al coll i un bastó de xicranda coro­nat a l’empu­nya­dura pel bec eburni d’una oca, però pot­ser el seu ana­cro­nisme més visi­ble no és sinó una certa debi­li­tat per les cor­ba­tes de lla­cet, a banda del fet que pro­fessa un amor desor­bi­tat per la cul­tura de la belle époque i una repugnància prin­ci­pesca per les revol­tes soci­als, el naci­o­na­lisme i el mal gust. L’Ori­ent-Express, aque­lla manera de viat­jar sotra­gue­jant de París a Istan­bul dins de vagons enta­pis­sats i amb ser­vei d’ostres glaçades, xam­pany i caviar, és una altra de les seves pas­si­ons, que ja va repor­tar fa una colla d’anys en un lli­bre molt més prim on donava compte de la seva peripècia en un vagó de ter­cera.

Pas­sar aque­lla prova, entre la xusma i els emi­grants, devia ser molt des­a­gra­da­ble per a algú tan afer­rat a l’opi de la bellesa. Aques­tes noves memòries de l’Ori­ent-Express, “el tren d’Europa”, com el defi­neix en el subtítol, perquè repre­sen­tava el somni d’un con­ti­nent ele­gant, culte i sense fron­te­res enfront de la “recessió pas­torívola, arcaïtzant, tota­litària i tri­bal” que arri­ba­ria amb el comu­nisme, són la revisió prous­ti­ana d’aquell “paradís d’eti­queta i de civi­lit­zació” pel qual sent tanta ado­ració com pel luxe que des­pre­nien els seus mobles de caoba, les cor­ti­ne­tes bro­da­des, la mar­que­te­ria art déco i la cris­ta­lle­ria de Lali­que. Cada pàgina d’aquest lli­bre està tocada pel refi­na­ment del gran estil, fins i tot quan llisca cap al sen­ti­men­ta­lisme amb què des­criu la decadència d’alguna vedet o d’una reina des­tro­nada, però a mesura que avan­ces t’enva­eix un males­tar lleig que t’impe­deix aban­do­nar-te del tot al bres­so­leig del viatge. L’Europa que Wie­sent­hal enyora, que a vega­des deu més als tons rosats del paper cuixé que als de Tie­polo, és la dels aristòcra­tes, les cuple­tis­tes i els gene­rals de les colònies impe­ri­als, la que ente­nia el progrés com un sis­tema de jerar­quies, a l’escala més baixa del qual hi havia el maqui­nista i el fogo­ner que posa­ven en marxa aquest car­na­val de siba­ri­tes, erotòmans i mag­nats rubi­cunds.