Estàtues

Com tots vostès ja saben, hi ha, al món, un cert cor­rent que advoca per der­ruir, mal­me­tre, empas­ti­far o deca­pi­tar deter­mi­na­des estàtues que ocu­pen un lloc pre­e­mi­nent. Els que les van eri­gir pre­te­nien que hi hagués una constància explícita de les coses que van suc­ceir i que ells volien que fos­sin llo­a­des. A l’espai públic, però, hi cir­cula gent de tota mena, amb ide­o­lo­gies dife­rents i amb diver­ses pers­pec­ti­ves sobre com s’ha de lle­gir el pas­sat. Aquí entra el fet de la lec­tura con­tem­porània. El que havia estat digne d’home­natge ara és un símbol d’oprobi. El mili­tar, l’empre­sari, l’aven­tu­rer, el pro­hom (parlo en mas­culí, perquè les estàtues són majo­ritària­ment de mas­cles, sobre­tot les més qüesti­o­na­des), ara han esde­vin­gut indi­vi­dus menys­pre­a­bles. En la majo­ria dels casos tenen raó. Ender­ro­car estàtues de fili­bus­ters, negrers, plutòcra­tes i opres­sors també ense­nya història a les noves gene­ra­ci­ons, la mateixa història que ense­nya­ven les estàtues ara cri­ti­ca­des, però, és clar, amb uns cri­te­ris dife­rents.

És un assumpte deli­cat que, per una extensió il·limi­tada dels greu­ges, per des­co­nei­xe­ment o per una fúria des­fer­mada, pot deri­var cap a situ­a­ci­ons cer­ta­ment estrambòtiques, com la que ha succeït, per exem­ple, amb l’estàtua de Colom a Bar­ce­lona. Per sort, visc en una ciu­tat, Girona, on aquest assumpte no té gaire recor­re­gut. Es poden posar en dubte, això sí, l’exal­tació de l’heroïcitat tràgica (inútil) dels defen­sors de la ciu­tat; l’exal­tació de la Set­mana Santa, una peça cer­ta­ment de dubtós interès artístic i con­cep­tual; o la nena que recorda la Cons­ti­tució Espa­nyola en una plaça que ja no té aquest nom. Però no crec que la sang arribi al riu, a cap dels qua­tre rius. Aquí, les estàtues són mes aviat ama­bles i ente­ni­men­ta­des. Lli­bres api­lo­nats, un cub il·lumi­nat, el cul d’una lle­ona, un recor­da­tori euro­peu, un nen i una tor­tuga, una A de Brossa, efígies de poe­tes i artis­tes. I la de Laureà Dal­mau, metge, escrip­tor i polític repu­blicà, que mira la ciu­tat amb elegància i un cert desei­xi­ment. Com toca.