La raresa de Bailèn

Bailèn és el car­rer de Bar­ce­lona pel qual més vega­des he pas­sat sense que em vingués de camí, inclús renun­ci­ant a un tra­jecte més curt per arri­bar al meu destí. Em consta que no soc l’única fent gira­gon­ses en aquesta zona de la ciu­tat. I tot per veure la raresa del número 70: el Taller Mas­ri­era, el simu­la­cre de tem­ple romà que aquesta família de pin­tors i orfe­bres va manar fer el 1882 a l’arqui­tecte Josep Vila­seca. La d’ate­lier i punt de tro­bada de la intel·lec­tu­a­li­tat bar­ce­lo­nina va ser la pri­mera de les mol­tes vides que ha tin­gut aquest sin­gu­lar edi­fici. Als anys trenta, es va trans­for­mar en un tea­tre avant­guar­dista, l’Stu­dium, en el qual Lorca va lle­gir per pri­mer cop Doña Rosita la sol­tera. Durant bona part del fran­quisme i fins ben entrats els 2000, va ser un con­vent (que va con­ser­var el tea­tre). L’última dècada ha patit un cruel abandó. “El vigilo cada dia perquè no se l’empor­tin”, em va con­fes­sar tot ria­ller un veí de l’Eixam­ple octo­ge­nari que, com jo, espi­ava les sis colum­nes corínties de la façana ama­ga­des per la des­bo­cada vege­tació. Li vaig dir que no calia que patís perquè l’edi­fici està pro­te­git. Va mar­xar fent que no amb el cap en senyal que no l’havia entès. Perquè no temia que l’ender­ro­ques­sin sinó que d’un dia a l’altre es con­vertís, posem per cas, en una sucur­sal bancària. Cosa que hau­ria pogut pas­sar. Però que ja no pas­sarà. Per fi, l’Ajun­ta­ment l’ha adqui­rit per des­ti­nar-lo a equi­pa­ment cul­tu­ral del barri. És la bona notícia patri­mo­nial de l’estiu, si no de l’any.