La Brunells com a exemple

Hi ha dues mane­res de cons­ta­tar el fred que fa al car­rer: una és sor­tir de casa nu, o si es pre­fe­reix amb poca roba, i l’altra és fer-ho amb els ulls oberts. Algú dirà que és una xim­ple­ria par­lar de fred en aquest moment de l’any, juliol i ple estiu, però el cert és que la calor d’aquests dies és una il·lusió tèrmica, més un desig de vacan­ces que una rea­li­tat de poder-les fer amb nor­ma­li­tat o que vin­guin a fer-les a casa.

Si es camina pres­tant una mica d’atenció de seguida es des­co­breix un pai­satge urbà des­pu­llat, una bui­dor ambi­en­tal que fa fere­dat. Glaça el cor veure encara mol­tes per­si­a­nes abai­xa­des, molts nego­cis que ja no obri­ran, mol­tes ter­ras­ses de bars i res­tau­rants espe­rant inútil­ment cli­en­tela, molts hotels que ja no espe­ren ningú. Bar­ce­lona ha per­dut la bufanda del turisme, que per a molts, més que un com­ple­ment de roba, és la ves­ti­menta sen­cera. Hi ha pocs indi­cis que la cosa remunti i s’espera un estiu trist, una tar­dor depri­ment, un hivern gèlid.

Què es pot fer? La res­posta és ben sim­ple. Si els de fora no ens fan pas­sar el fred, ens l’hau­rem de fer pas­sar nosal­tres matei­xos. Cal pas­se­jar per ciu­tats i pobles nos­trats com qui pas­seja per car­rers exòtics de països llu­nyans, amb ànim de des­co­berta, i fer-ho dis­po­sats a viure emo­ci­ons que merei­xen ser expli­ca­des a les amis­tats en el retorn a casa: Aneu-hi, us agra­darà molt!

Com a racó a des­co­brir, la nova Bru­nells, al xamfrà dels car­rers Prin­cesa i Mont­cada. Els valents que van pro­jec­tar la recu­pe­ració d’aquesta històrica pas­tis­se­ria bar­ce­lo­nina es van enva­len­tir amb el des­con­fi­na­ment i a prin­ci­pis de juny van inau­gu­rar el local refor­mat. Més per­si­a­nes apu­ja­des és el que fa falta ara, perquè les per­si­a­nes apu­ja­des són el som­riure de la ciu­tat i Bar­ce­lona neces­sita riure. Només per la seva gosa­dia val la pena visi­tar la Bru­nells, i també, evi­dent­ment, pels seus crois­sants i tota la col·lecció de coses dol­ces que hi venen. Aneu-hi, que no us ho expli­quin.