Corrupció i amiguisme (II)

Si es parla de diner negre ens refe­rim al que no està decla­rat a Hisenda i que per tant, l’estat no coneix, ni con­trola. Segons els experts, que només poden fer pre­sump­ci­ons, el diner negre espa­nyol pot arri­bar al 15% del pro­ducte inte­rior brut. Espa­nya i Cata­lu­nya –però sobre­tot Espa­nya, ja que vivim en un país molt cen­tra­lit­zat– van al davant. Si fos veri­tat, resul­ta­ria que vivim en un estat més ric del que sem­bla. Si par­lem de diner negre, no sor­tim de l’apli­cació del Codi Penal, ja que la cor­rupció és delicte. Però cal fer una dis­tinció: el diner negre era un delicte tant amb el fran­quisme com amb la democràcia, però en el pri­mer cas la mora­li­tat que­dava coberta per la manca de lli­ber­tats. En els anys de l’estra­perlo tot­hom feia ope­ra­ci­ons de diner negre si volia viure.

Llui­tar con­tra la cor­rupció, en l’actu­a­li­tat, és pro­cu­rar fer des­a­parèixer el diner negre. I els ins­pec­tors d’hisenda encar­re­gats hau­rien d’ins­pec­ci­o­nar les empre­ses de l’Íbex 35 i les grans empre­ses espa­nyo­les. Posa­ria la mà al foc, si tan sols una d’elles no en té. Fa uns anys, amb motiu de la cre­ació del BBVA, el pre­si­dent del Bil­bao-Bis­caia explicà al pre­si­dent del banc Argen­ta­ria, que aca­bava d’arri­bar, que tots els con­se­llers dels bancs bas­cos tenien una bonica pensió per quan es jubi­les­sin en un compte cor­rent de diner no decla­rat a l’illa de Jer­sey, un paradís fis­cal ales­ho­res.

Que els ins­pec­tors dei­xin en pau, de moment, els mecànics, els den­tis­tes i els pakis­ta­ne­sos que tre­ba­llen divuit hores diàries i es con­cen­trin en els prin­ci­pals gene­ra­dors de la pro­ducció espa­nyola i al mateix temps gene­ra­dors de diner negre. És clar que serà difícil, ja que es tro­ba­ran que està situat en empre­ses domi­ci­li­a­des fora d’Espa­nya.

Entrem ara en el ter­reny de l’ami­guisme, que pot pertànyer al ram penal o no. L’ami­guisme és, per exem­ple, mirar al cel quan l’amic fa una mali­feta. “Para eso son los ami­gos”. L’ami­guisme és pre­pa­rar un bon càrrec, ben remu­ne­rat, per a la per­sona que ha de dei­xar un càrrec, per les raons que siguin, de nivell infe­rior, però també ben remu­ne­rat. És el que els madri­lenys han bate­jat com les “puer­tas gira­to­rias”. El govern cen­tral –l’actual i l’ante­rior– té uns polítics amb un nivell pro­fes­si­o­nal baix, siguin del color que siguin. Una bona part d’aquest baix nivell és degut al fet que han fun­ci­o­nat les “puer­tas gira­to­rias” i, en con­seqüència, es manté el baix nivell dels fun­ci­o­na­ris. Una democràcia com cal hau­ria de tenir uns polítics que repre­sen­tes­sin el pri­mer nivell de la soci­e­tat i no l’amic del camp de golf, de l’òpera o dels bons res­tau­rants de la ciu­tat. Segu­ra­ment ens espar­ve­raríem si coneguéssim la quan­ti­tat d’alts càrrec ocu­pats per una de les múlti­ples for­mes de l’ami­guisme.

Si liqui­dem la cor­rupció i l’ami­guisme acon­se­gui­rem:

1. Aug­men­tar el pro­ducte inte­rior brut, de forma mira­cu­losa.

2. Millo­rar l’admi­nis­tració pública i pri­vada.

3. Que els càrrecs polític esti­guin ocu­pats per aquells que més s’ho merei­xen, i que poden tenir el pare que pas­tu­rava vaques a Cantàbria o que porta un comerç al Barri Vell de Bar­ce­lona i no tenen cap relació amb els cin­quanta per­so­nat­ges que manen a Madrid des de fa dècades.

En defi­ni­tiva, i no em sap greu ser repe­ti­tiu, fer des­a­parèixer la cor­rupció i l’ami­guisme seria la pri­mera mesura a pren­dre per acon­se­guir això que en diuen la recons­trucció naci­o­nal.