Llibres i calamars

La Lli­bre­ria L’Altell, de Banyo­les, fa anys, més de vint, que orga­nitza la Nit de Nar­ra­dors, una tro­bada d’escrip­tors i lec­tors que lle­gei­xen i escol­ten, a la fresca. És una ini­ci­a­tiva fantàstica, perquè implica pro­xi­mi­tat i esti­mació, i perquè agleva la gent no pas en la nit dura sinó en una recon­for­tant sessió esti­uenca. Aquest any no l’han pogut fer, però la Irene Tortós-Sala, lli­bre­tera intrèpida, s’ha inven­tat un sopar d’home­natge al Mon­tal­bano d’Andrea Cami­lleri, en el marc del seu club de lec­tura. Sem­pre compta amb la col·labo­ració d’amics i fidels, i, aquesta vegada, amb la de Lluc Quin­tana i el seu equip del res­tau­rant Can Xapes.

Dir Mon­tal­bano, com saben els seus fidels, és par­lar de men­jar, perquè el comis­sari de Vigata es deleix pel que l’Ade­lina li deixa al forn o pel que li ser­veix l’Enzo a la seva trat­to­ria. Ho expli­cava el mateix Cami­lleri en una entre­vista. Deia que la diferència entre els detec­tius ame­ri­cans i els medi­ter­ra­nis rau en el fet que els pri­mers pen­sen en el mort i en les seves cir­cumstàncies, men­tre que els altres, davant l’assas­si­nat, estan ima­gi­nant quin plat men­ja­ran a l’hora de sopar. Per això és tan pro­duc­tiva la relació entre la novel·la i la gas­tro­no­mia, entre la tinta dels lli­bres i la del cala­mar. Els pops, la pasta, el conill a la cas­sola o els ino­bli­da­bles rogers amb capo­na­tina fan que la lec­tura es con­ver­teixi també en una cele­bració, sobre­tot si les men­ges arri­ben després de dis­qui­si­ci­ons sobre llen­guatge, lite­ra­tura i tra­ducció, que és el que va ocórrer fa uns dies a Can Xapes. La sim­bi­osi, ales­ho­res, esdevé for­mi­da­ble, una con­junció feliç.