Els grans oblidats

Amb el des­con­fi­na­ment, arriba el des­as­tre. Tot­hom pen­sava en la tar­dor pels temuts rebrots, però si una cosa ha que­dat clara és que aquest virus no està dis­po­sat a donar-nos treva, que no entén de con­vic­ci­ons soci­als i que quan sem­bla que li tenim el peu al coll muta i tor­nem a començar. S’ha par­lat molt de la bona, esgo­ta­dora i peri­llosa feina dels sani­ta­ris durant la pandèmia: els col·lec­tius mèdics i d’infer­me­ria han estat elo­gi­ats a parts iguals i n’han sor­tit enfor­tits, només fal­ta­ria. L’altra cara de la moneda són els tre­ba­lla­dors de ser­veis soci­als, que han estat igual­ment expo­sats, sense els recur­sos neces­sa­ris i més desa­te­sos: han estat els grans obli­dats. S’han jugat la vida en residències i cen­tres que no estan pen­sats per a una pandèmia com la que ens toca viure. Som davant un pro­blema, un gran pro­blema sani­tari, no de ser­veis soci­als. El dret a la salut l’ha de garan­tir la sani­tat. Un altre dia par­la­rem de la devas­ta­dora crisi econòmica que acom­pa­nya tot aquest dal­ta­baix. Con­ti­nu­ant en l’àmbit dels ser­veis soci­als, hi ha pro­blemàtiques que fa temps que dor­mien el son del just i que havien d’aca­bar sor­tint. El gran nom­bre de morts en algu­nes residències o alguns geriàtrics ha demos­trat que fal­ta­ven mit­jans i més recur­sos humans per cui­dar la gent gran. Ara bé, en molts cen­tres no hi ha hagut vícti­mes gràcies a les mesu­res que es van adop­tar quan es va veure la peri­llo­si­tat de trans­missió del virus, des dels cui­da­dors que es van tan­car en les residències per evi­tar con­ta­gis, fins al per­so­nal de neteja igual­ment expo­sat. Els tre­ba­lla­dors soci­als tenen una feina mal pagada i poc reco­ne­guda. Tam­poc no s’han d’obli­dar altres con­tingències, com en l’àmbit de la dis­ca­pa­ci­tat, igual­ment greus, que estan en una situ­ació limit i han que­dat ama­ga­des per tot el que repre­senta l’entorn coro­na­vi­rus com a metàfora del temps que vivim. Un bon dia es va apro­var una llei de dependència que havia de resol­dre molts dels pro­ble­mes que han aflo­rat i que en la rea­li­tat ha que­dat en ben poca cosa i pobre del qui se n’hagi de refiar. Es fan lleis amb bones inten­ci­ons però després no es doten dels recur­sos neces­sa­ris per desen­vo­lu­par-les. La música d’aquesta columna està ins­pi­rada per un amic que ha dedi­cat molts d’anys als ser­veis soci­als i a l’ano­me­nat ter­cer sec­tor. Em deixa man­lle­var els seus argu­ments, que com­par­teixo amb vosal­tres.