Cinc reflexions estivals

1. Aquest serà un agost espe­cial. La sen­sació gene­ral és que no farem vacan­ces. Les típiques aglo­me­ra­ci­ons a les car­re­te­res que por­ten a les cos­tes del sud i del nord de país no s’assem­bla­ran gens a les d’altres estius. Per començar, perquè hi haurà menys turis­tes. La set­mana pas­sada, França, el Regne Unit, Noru­ega i els Països Bai­xos van ata­car el cor del model pro­duc­tiu de Cata­lu­nya, que depèn econòmica­ment del turisme per sobre­viure. Les xifres són alar­mants: els punts turístics bar­ce­lo­nins més emblemàtics que en cir­cumstàncies nor­mals acu­llen més de tres mil visi­tants dia­ris, avui no sobre­pas­sen els dos-cents. Això pot por­tar a la ruïna empre­ses de tota mena, i no tan sols les hote­le­res. Cal pen­sar com recu­pe­rar el flux de turis­tes.

2. Cal evi­tar, doncs, que el sis­tema pro­duc­tiu s’enfonsi. Però cal fer-ho sense caure en la falsa dico­to­mia que oposa l’eco­no­mia a la salut. En l’entre­vista tele­vi­sada a Car­les Puig­de­mont, l’expre­si­dent va dei­xar anar una afir­mació molt sen­sata: “Una eco­no­mia que no salva gent, no m’interessa.” Inclús l’empre­sari més toix hau­ria de com­par­tir-ho. Sense pre­ser­var la salut de la gent, la capa­ci­tat pro­duc­tiva d’un país dis­mi­nu­eix, el con­sum baixa i la des­pesa sanitària puja. La pri­o­ri­tat ara és saber com­bi­nar eco­no­mia i segu­re­tat. Que en la pri­mera onada de la pandèmia es produís la satu­ració dels ser­veis d’urgències dels hos­pi­tals es pot arri­bar a enten­dre. Va ser hor­ri­ble, però es va superar. La segona onada no pot engan­xar ningú amb els pixats al ven­tre. Cal pre­ve­nir i pren­dre les mesu­res que evi­tin repe­tir errors. La gent ha de ser res­pon­sa­ble, no cal dir-ho, però els governs també.

3. És per això que l’admi­nis­tració ha de ser molt curosa sobre què diu i com ho diu. Abans, però, cal que sàpiga cap on vol anar. El govern de coa­lició de comuns i soci­a­lis­tes a l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona encara és l’hora que digui què està fent perquè la ciu­tat no s’enfonsi, més enllà de tallar car­rers, pin­tar la calçada de colo­rets i fer un munt de car­rils bici. Bar­ce­lona és avui una ciu­tat fan­tasma que està per­dent pis­to­nada per manca de model. Si Bar­ce­lona falla, cau Cata­lu­nya per l’efecte dominó que té la crisi turística bar­ce­lo­nina. Ni Colau ni Coll­boni han apro­fi­tat la pandèmia per ofe­rir una alter­na­tiva. Que lluny que estem de fer de Bar­ce­lona la capi­tal d’una nació pròspera i moderna. Hem tor­nat al blanc i negre.

4. El Govern de la Gene­ra­li­tat no ho fa molt millor. La com­pa­rei­xença del pre­si­dent Torra acom­pa­nyat del nou secre­tari de Salut Pública, el doc­tor Josep Maria Argi­mon, però sense la con­se­llera del ram, va ser molt sig­ni­fi­ca­tiva. El pre­si­dent, a més, es va equi­vo­car en el to i en el sen­tit del mis­satge que volia donar. Va gene­rar més incer­tesa que no pas segu­re­tat, que és el que reclama la població, sense ofe­rir solu­ci­ons reals per pal·liar la manca de ras­tre­ja­dors, de tests i de reforços del per­so­nal sani­tari. Que el govern apel·li a la res­pon­sa­bi­li­tat de la població per garan­tir la segu­re­tat, en comp­tes d’esta­blir meca­nis­mes legals i puni­tius que evi­tin que surti gra­tis sal­tar-se-les, és una mani­fes­tació més de la inca­pa­ci­tat gover­na­men­tal d’exer­cir un lide­ratge polític tran­quil·lit­za­dor. Cal expli­car a la gent els límits que imposa l’auto­no­mia.

5. Un bon metge em diu que hi ha labo­ra­to­ris que ja estan pro­duint dosis de la vacuna con­tra la Covid-19 per poder-les dis­tri­buir tan bon punt s’aca­bin amb èxit els assa­jos clínics. Altres met­ges ho neguen. S’atri­bu­eix a Albert Ein­stein la idea que una per­sona intel·ligent resol un pro­blema i que el savi l’evita. Em con­formo que els gover­nants pre­vin­guin els pro­ble­mes i sàpiguen regu­lar la solució. Tal vegada la indústria far­macèutica voldrà dis­tri­buir la vacuna encara que no sigui del tot eficaç amb jus­ti­fi­ca­ci­ons de tota mena. Seria un crim per­me­tre-ho. L’engany seria monu­men­tal. El que aquesta pandèmia ha posat de mani­fest és que les polítiques públi­ques s’han de basar en la pre­visió, per anti­ci­par-se al temps del des­as­tre, però, també, en la clare­dat. La vacuna és l’única solució real; entre­tant, men­tre no s’obtin­gui la vacuna, els governs han d’esmerçar esforços per evi­tar el col·lapse econòmic i humà.