‘The Seven Year Itch’

Seguim, doncs, amb la sèrie de pel·lícules que pas­sen a l’estiu, asso­ci­ant-s’hi (en alguns casos també a les vacan­ces) clara­ment i a vega­des de manera deter­mi­nant. N’hi ha en què es fa sen­tir que hi fa molta calor, com ara en aquell cèlebre moment de The Seven Year Itch (film de Billy Wil­der de l’any 1955 cone­guda a l’Estat espa­nyol amb el títol de La ten­tación vive arriba) en què, per refres­car-se, Marilyn Mon­roe es planta sobre una reixa de ven­ti­lació del metro de Nova York i li voleia la fal­di­lla del seu ves­tit blanc. El mateix per­so­natge, al qual no se li con­ce­deix un nom i que apa­reix als crèdits com The Girl, també posa la roba inte­rior a la nevera i apro­fita l’aire con­di­ci­o­nat d’un veí, que la con­ver­teix en l’objecte del seu desig men­tre l’esposa i el fill han mar­xat de vacan­ces a la costa de Maine durant l’agost. És així que de Ric­hard Sher­man (nom del per­so­natge que, inter­pre­tat per Tommy Ewell, tre­ba­lla en una edi­to­rial de Nova York) podria dir-se que “està de Rodríguez”, tot i que no sé si ara, afor­tu­na­da­ment, s’usa gaire tal expressió asso­ci­ada a un home que, men­tre la família esti­ueja, es queda a tre­ba­llar, però amb un sen­ti­ment d’alli­be­ra­ment. Per no cata­la­nit­zar sim­ple­ment el títol en cas­tellà d’aquesta comèdia diri­gida per Billy Wilde, uti­litzo l’ori­gi­nal, The Seven Year Itch, que podria tra­duir-se com “La coïssor dels set anys”, cosa que entre nosal­tres no sig­ni­fica gaire res, i si ho fa és per la mateixa pel·lícula, però que als EUA és una expressió popu­lar que es refe­reix al supòsit que, un cop pas­sats set anys de matri­moni o posem-hi que d’una con­vivència equi­va­lent, la temp­tació de l’aven­tura sexual es fa irre­sis­ti­ble i es rea­litza sovint. Aquesta supo­sició més o menys ava­lada per una teo­ria psi­cològica, tal com es fa pre­sent al film, és atribuïda als homes, de manera que la cosa podria ten­dir a l’acu­dit mas­clista sobre un mas­cle alli­be­rat tem­po­ral­ment de l’avor­ri­ment matri­mo­nial. Tan­ma­teix, amb sor­ne­gue­ria, Wil­der posa en evidència, i quasi en ridícul, les fan­ta­sies mas­cu­li­nes. I allà hi és Marilyn per no fer que una ingènua sigui cap xim­ple. Per cert, si avui parlo d’aquesta pel·lícula és perquè just es com­plei­xen 58 anys de la mort d’aquesta mera­ve­llosa actriu. Con­ti­nuarà: demà L’estiu amb Monika, Ing­mar Berg­man, 1952.