‘Cléo de 5 a 7’

Agnès Varda va expli­car que, un estiu de pri­mers dels anys sei­xanta, va pas­sar unes vacan­ces en una casa a prop de Canes amb Jac­ques Demy, el seu com­pany, i la pare­lla que ales­ho­res for­ma­ven Jean-Luc Godard i l’actriu Anna Karina. D’aquesta última recor­dava que, a vega­des, deia com en una lle­ta­nia: “Què puc fer? No sé què fer”. No sé si, juga­nera, Varda s’ho inven­tava tenint pre­sent que el per­so­natge d’Anna Karina diu el mateix quan comença a avor­rir-se a Pier­rot le fou. El cas és que devia ser un temps abans d’aques­tes vacan­ces que, per amis­tat amb Varda, Godard i Anna Karina va actuar en un curt bur­lesc, Les fiancés du pont Mac Donald, de la cine­asta, que va incloure’l par­ci­al­ment a Cléo de 5 a 7 (1962) per alleu­ge­rir el dra­ma­tisme d’un film sobre una dona en espera d’unes pro­ves mèdiques rela­ti­ves a un pos­si­ble càncer. Com indica el títol del film, Varda segueix la can­tant Cléo (Corinne Marc­hand) durant dues hores (reduïdes als noranta minuts del metratge a la vegada que el mun­tatge sem­bla escurçar la tem­po­ra­li­tat de les acci­ons) de la tarda d’un 21 de juny, dia en què, jus­ta­ment, hi ha el pas de la pri­ma­vera a l’estiu. Tot sem­bla llu­minós i flo­rit en un París fil­mat amb aquell espe­rit de la nou­ve­lle vague que fa que una ficció s’intro­du­eixi en la vida de la ciu­tat sense alte­rar-la; en con­trast, Cléo du dins seu una angoixa sen­tint l’amenaça de la mort. Varda va expli­car que van ins­pi­rar-la unes pin­tu­res de Hans Bal­dung Grien que il·lus­tren el tema de la Vani­tas (símbol de la fuga­ci­tat de la vida i de la futi­li­tat dels pla­ers mun­dans) amb la imatge d’una jove abraçada per un esque­let: la bellesa pol­posa i la mort ossosa. Cléo sem­bla molt atenta a la seva apa­rença, mirant-se als miralls i cre­ient-se objecte de les mira­des ali­e­nes. Fins que, con­tra­ri­ada per la lle­tra d’una cançó plo­ra­nera com­posta per a ella, can­via de ves­tit, es treu la per­ruca i surt al car­rer. La càmera comença seguint-la amb un tra­ve­ling i va obser­vant-la, però el mun­tatge ho alterna amb imat­ges cor­res­po­nents a la visió sub­jec­tiva de Cléo, que així passa de ser objecte con­tem­plat a sub­jecte que mira. A través del per­so­natge, una cine­asta afirma que ella mira el món com a dona. Con­ti­nuarà: demà De sobte, l’últim estiu, Joseph Leo Manki­ewicz, 1959.