Opinió

Tribuna

Km 0 (Turisme, ben gironí)

“Potser entre els records hi tenim esqueixos d’amors apassionats que no ho van ser tant. O potser recordem desamors que, en el fons, eren carregats de tendresa

El càntir - Anem a Molló per si tenim la sort de tro­bar un càntir de ceràmica, en forma de gat, com el que hi vam com­prar un estiu de fa vint anys, una mica kitsch però bufó, amb la cua molt llarga i prima que s’ha anat tren­cant i hem anat engan­xant fins que ha dit prou. Però ens tro­bem que a Molló no hi ha cap plaça ni cap botiga que s’assem­bli en res a la que, en la nos­tra memòria, havíem com­prat el càntir. Vint anys men­tint sense saber-ho, dient: aquest gat el vam com­prar a Molló... Ja ho deia Josep Pla: les for­mes de la memòria són mis­te­ri­o­ses; també equívoques. Pot­ser entre els records hi tenim esquei­xos d’amors apas­si­o­nats que no ho van ser tant. O pot­ser recor­dem desa­mors que, en el fons, eren car­re­gats de ten­dresa. El que sí que hi ha a Molló, en un entorn impol·lut, és l’església de Santa Cecília, d’un romànic piri­nenc, amb una sola nau i un cam­pa­nar no gaire alt. Les por­tes són ober­tes i entrem a veure la santa. Com que és la patrona dels músics i els poe­tes, li ence­nem una espelma, a veure si els dona un cop de mà.

El pont9 - No tro­bem el gat de ceràmica a Molló, però el viatge no és en va –els viat­ges mai no ho són–, perquè ens atu­rem a Cam­pro­don. Al car­rer València, la vena prin­ci­pal del poble, hi bate­guen molts turis­tes del país. Com que és Sant Jordi d’estiu, la Lli­bre­ria Anglada hi ha posat una parada de lli­bres i hi ha ple de gent que tria. Des­co­breixo l’últim de la Némirovsky i m’afa­nyo a aga­far-lo (ves a saber si d’aquí a uns anys la meva memòria m’asse­gu­rarà que el vaig com­prar a Banyo­les, o a l’Escala...); com­prem gale­tes Birba i dinem al Pont9. La gent d’aquest res­tau­rant ho fa molt bé, i és un plaer men­jar a la ter­rassa, mirant el pont medi­e­val a sobre el Ter. Els meteoròlegs havien avi­sat que a la tarda a mun­ta­nya plou­ria, i així va ser. Va ser bonic anar fent glo­pets de vi i sen­tir com ens mulla­ven les gotes que por­tava el vent. Però les postres ens les vam men­jar a dins.

Fun­dació Mona - Un dia vaig comen­tar al pri­matòleg Jordi Saba­ter i Pi que la mirada dels simis em produïa des­as­sos­sec, i em va dir que era perquè són molt sem­blants a nosal­tres i, mirant-los, et veus a tu. A la Fun­dació Mona, a Riu­de­llots de la Selva, pro­fes­si­o­nals i volun­ta­ris (els volun­ta­ris, per sort, són a tot arreu!) es pro­po­sen la difícil tasca de des­hu­ma­nit­zar, de retor­nar tant com puguin la seva natu­ra­lesa sal­vatge als 14 xim­panzés que hi viuen, tots ells res­ca­tats de cases, circs o platós d’anun­cis. La noia que ens guia es diu Patri­cia, és de Sala­manca, parla un català per­fecte i a més de tant en tant, quan es troba un pro­nom feble, s’atura a pre­gun­tar si l’ha dit bé (gràcies, Patri!). La visita és rigo­rosa, d’una durada ade­quada, els xim­panzés es veuen de lluny i ens dema­nen que no els salu­dem ni els cri­dem. Ells fan la seva: viuen. Són ani­mals sal­vat­ges i han de viure tan sal­vat­ge­ment com puguin. Mori­ran allà perquè és impos­si­ble rein­tro­duir-los al seu hàbitat. La Fun­dació els retorna la seva dig­ni­tat per­duda d’ani­mal sal­vatge.

‘La indi­gent’ - L’Empordà és ple de gale­ries d’art molt sin­gu­lars. Anem a Vul­pe­llac, a l’espai Tònic, un cen­tre d’inves­ti­gació artística, on hi ha expo­sada una peça de l’artista Javier Garcés, una única peça, de fusta, que es titula La indi­gent i que repre­senta això mateix: una dona jove aja­guda sobre un cartró, a la intempèrie. La talla és rea­lista, la dona està en posició fetal i té un gos molt petit que dorm arrau­lit a les cames. Tot i que Garcés asse­gura que l’obra d’art és pura forma, que comença i acaba en ella mateixa i que no per­se­gueix la rea­li­tat, en sor­tir de la sala no podem dei­xar de sen­tir el pes del món, com una gran equi­vo­cació, a sobre nos­tre.

Ceràmica - Tor­nant de Vul­pe­llac ens parem a la Bis­bal i entrem en una gran botiga de ceràmica. Cap al fons, en una humida penom­bra, s’este­nen piles de peces de fang de totes mides i estils. I sabeu què hi havia, ama­gat al dar­rere una estiba de plats, espe­rant per sal­tar-nos a sobre? El gat, és clar. El mateix, exacte. Els gats són extra­or­di­na­ris: com més els cri­des, més fugen; si fas veure que no t’interes­sen, de seguida et pugen a la falda. Ja el tenim, doncs. A veure què li dura la cua.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia