Tribuna
Km 0 (Turisme, ben gironí)
El càntir - Anem a Molló per si tenim la sort de trobar un càntir de ceràmica, en forma de gat, com el que hi vam comprar un estiu de fa vint anys, una mica kitsch però bufó, amb la cua molt llarga i prima que s’ha anat trencant i hem anat enganxant fins que ha dit prou. Però ens trobem que a Molló no hi ha cap plaça ni cap botiga que s’assembli en res a la que, en la nostra memòria, havíem comprat el càntir. Vint anys mentint sense saber-ho, dient: aquest gat el vam comprar a Molló... Ja ho deia Josep Pla: les formes de la memòria són misterioses; també equívoques. Potser entre els records hi tenim esqueixos d’amors apassionats que no ho van ser tant. O potser recordem desamors que, en el fons, eren carregats de tendresa. El que sí que hi ha a Molló, en un entorn impol·lut, és l’església de Santa Cecília, d’un romànic pirinenc, amb una sola nau i un campanar no gaire alt. Les portes són obertes i entrem a veure la santa. Com que és la patrona dels músics i els poetes, li encenem una espelma, a veure si els dona un cop de mà.
El pont9 - No trobem el gat de ceràmica a Molló, però el viatge no és en va –els viatges mai no ho són–, perquè ens aturem a Camprodon. Al carrer València, la vena principal del poble, hi bateguen molts turistes del país. Com que és Sant Jordi d’estiu, la Llibreria Anglada hi ha posat una parada de llibres i hi ha ple de gent que tria. Descobreixo l’últim de la Némirovsky i m’afanyo a agafar-lo (ves a saber si d’aquí a uns anys la meva memòria m’assegurarà que el vaig comprar a Banyoles, o a l’Escala...); comprem galetes Birba i dinem al Pont9. La gent d’aquest restaurant ho fa molt bé, i és un plaer menjar a la terrassa, mirant el pont medieval a sobre el Ter. Els meteoròlegs havien avisat que a la tarda a muntanya plouria, i així va ser. Va ser bonic anar fent glopets de vi i sentir com ens mullaven les gotes que portava el vent. Però les postres ens les vam menjar a dins.
Fundació Mona - Un dia vaig comentar al primatòleg Jordi Sabater i Pi que la mirada dels simis em produïa desassossec, i em va dir que era perquè són molt semblants a nosaltres i, mirant-los, et veus a tu. A la Fundació Mona, a Riudellots de la Selva, professionals i voluntaris (els voluntaris, per sort, són a tot arreu!) es proposen la difícil tasca de deshumanitzar, de retornar tant com puguin la seva naturalesa salvatge als 14 ximpanzés que hi viuen, tots ells rescatats de cases, circs o platós d’anuncis. La noia que ens guia es diu Patricia, és de Salamanca, parla un català perfecte i a més de tant en tant, quan es troba un pronom feble, s’atura a preguntar si l’ha dit bé (gràcies, Patri!). La visita és rigorosa, d’una durada adequada, els ximpanzés es veuen de lluny i ens demanen que no els saludem ni els cridem. Ells fan la seva: viuen. Són animals salvatges i han de viure tan salvatgement com puguin. Moriran allà perquè és impossible reintroduir-los al seu hàbitat. La Fundació els retorna la seva dignitat perduda d’animal salvatge.
‘La indigent’ - L’Empordà és ple de galeries d’art molt singulars. Anem a Vulpellac, a l’espai Tònic, un centre d’investigació artística, on hi ha exposada una peça de l’artista Javier Garcés, una única peça, de fusta, que es titula La indigent i que representa això mateix: una dona jove ajaguda sobre un cartró, a la intempèrie. La talla és realista, la dona està en posició fetal i té un gos molt petit que dorm arraulit a les cames. Tot i que Garcés assegura que l’obra d’art és pura forma, que comença i acaba en ella mateixa i que no persegueix la realitat, en sortir de la sala no podem deixar de sentir el pes del món, com una gran equivocació, a sobre nostre.
Ceràmica - Tornant de Vulpellac ens parem a la Bisbal i entrem en una gran botiga de ceràmica. Cap al fons, en una humida penombra, s’estenen piles de peces de fang de totes mides i estils. I sabeu què hi havia, amagat al darrere una estiba de plats, esperant per saltar-nos a sobre? El gat, és clar. El mateix, exacte. Els gats són extraordinaris: com més els crides, més fugen; si fas veure que no t’interessen, de seguida et pugen a la falda. Ja el tenim, doncs. A veure què li dura la cua.
