Turbulències d’estiu

Vivim uns dies de calor sufo­cant. Pels mar­ges de les car­re­te­res i en la vege­tació de les clo­ses les ciga­les no paren de ras­car en aquest ric-ric monòton i pene­trant que he asso­ciat sem­pre a les car­re­te­res de Pro­vença, tot i que, com és ben evi­dent, la sono­ri­tat esti­uenca de les ciga­les no té fron­te­res. Les calors exci­ten les tur­bulències: coro­na­vi­rus, monar­quia, acords i lle­trats del Par­la­ment, ERC-JxCat, PDe­CAT-JxCat, i la temp­tació de gover­nar a cop de Twit­ter.

Pri­mera tur­bulència. El coro­na­vi­rus. Aquesta és la pri­mera tur­bulència de l’estiu; apa­rent­ment hi havia d’haver un parèntesi esti­uenc que no ha exis­tit. Lluny, molt lluny de la situ­ació del mes de març, però ens hem vist ata­cats per un rebrot viru­lent i més foca­lit­zat que ha obli­gat a mesu­res dràsti­ques de con­fi­na­ment par­cial en alguns ter­ri­to­ris de Cata­lu­nya. Natu­ral­ment, la pre­o­cu­pació prin­ci­pal és, i ha de ser, el con­trol de la pandèmia; però no podem dei­xar de banda els efec­tes secun­da­ris que se’n deri­ven. Així, si haguéssim gau­dit d’un parèntesi d’estiu, l’eco­no­mia hau­ria res­pi­rat una mica i s’hau­ria estat fent bossa per a una tar­dor calenta i un hivern pre­o­cu­pant. Sense l’oxi­gen esti­val és impres­cin­di­ble aten­dre les fatals con­seqüències que tindrà en una eco­no­mia depau­pe­rada, sense recur­sos, amb afec­ta­ci­ons greus al petit comerç i amb con­seqüències impre­vi­si­bles per la dimensió de la demanda.

No es tracta d’abo­nar el pes­si­misme. Es tracta de dir les coses pel seu nom, fre­nar com sigui els con­ta­gis, i pre­pa­rar a fons l’eco­no­mia i l’acti­vi­tat per a una recu­pe­ració que no sem­bla intuir-se. Hi ha, natu­ral­ment, sec­tors econòmics que no han parat i que han fet del seu com­promís amb l’acti­vi­tat pro­duc­tiva una qüestió cen­tral, però n’hi ha d’altres que aco­mo­dats en el tele­tre­ball i refu­gi­ats en unes urgències només rela­ti­ves sem­blen apa­lan­car-se en la situ­ació actual volent-la per­pe­tuar tot el curs que ve. I aquesta acti­tud renu­ent només es podria jus­ti­fi­car si les auto­ri­tats sanitàries ens fes­sin un qua­dre rea­lista de la situ­ació actual i de les pers­pec­ti­ves futu­res i jus­ti­fi­ques­sin amb escreix una situ­ació de quasi nou con­fi­na­ment men­tre a molts altres països euro­peus, alguns a tocar, la vida dis­corre amb una extra­or­dinària nor­ma­li­tat i amb efer­vescència a les ciu­tats, als nuclis turístics i al sis­tema d’auto­pis­tes i de mobi­li­tat. La platja del peatge de la Jon­quera des­til·la una tris­tesa i una soli­tud còsmi­ques agreu­ja­des per les imat­ges que conei­xem de les ciu­tats turísti­ques fran­ce­ses i de les àrees de ser­vei de les auto­pis­tes.

En clau de política cata­lana, és ara impres­cin­di­ble un exer­cici d’humi­li­tat rea­lista i el reco­nei­xe­ment que, mal­grat haver-nos pen­sat que érem els que en sabíem més i que ho hauríem fet millor, resulta que ara estem pit­jor que d’altres jus­ta­ment després d’haver exer­cit les com­petències ple­nes.

Tur­bulència segona. La monar­quia, a l’estim­ball. La teo­ria del talla­focs és vella en política i la sepa­ració de la poma podrida del cis­tell, cone­guda de fa temps. Ningú, però, no pot dub­tar que totes les pomes del cis­tell estan maca­des i que ni una bona cirur­gia domèstica sal­va­ria les parts comes­ti­bles de les pomes toca­des. El dal­ta­baix és des­co­mu­nal i l’opa­ci­tat que l’envolta encara més. La monar­quia uti­litària de la tran­sició ha fet malbé el seu propi crèdit i l’ha dila­pi­dat de mala manera. Els par­tits farien bé d’arti­cu­lar una reflexió a fons sobre totes les qüesti­ons que es des­pre­nen de la crisi de la ins­ti­tució monàrquica; perquè el rei emèrit arros­sega pel pedre­gar es vul­gui o no la ins­ti­tució que va tenir un paper ins­tru­men­tal durant uns anys i no va saber man­te­nir-lo més enda­vant i no ha sabut recu­pe­rar-lo el rei actual.

A Espa­nya el dilema monar­quia-república tensa la corda PP-PSOE. En el PSOE amb con­tra­dic­ci­ons entre un voler repu­blicà i un poder ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zat.

A Cata­lu­nya, tran­si­tant per la política vir­tual, en mans dels que han fet de la política un foc de camp, abo­nem els prin­ci­pis de la política decla­ra­tiva i des­vir­tuem el sen­tit de la ins­ti­tució par­la­mentària per seguir enda­vant en la deriva que ens fa creure que podem actuar COM-SI ja fóssim (en mode F-M. Álvaro), i no ho som, i per aquest camí tri­ga­rem a ser-ho, una república cata­lana.