Catalunya serà laica o no serà

Mai no havia vist tan­tes pro­hi­bi­ci­ons com ara. Vivim en l'era de la pro­hi­bició: pro­hi­bit fumar, pro­hi­bit esco­pir, pro­hi­bit apar­car, pro­hi­bit pas­sar... Pro­hi­bit pro­hi­bir –aquesta és una pro­hi­bició del Maig del 68–. Em pen­sava que seria l'última, però és evi­dent que no; era la pri­mera del diluvi que ens ha cai­gut a sobre. Estem ben arre­glats. No en fem prou amb els deu mana­ments de la llei de déu per viure en pau amb el proïsme? Es veu que no. I tan feliços que seríem si es com­plis­sin aquests deu mana­ments! Però deu són pocs. Una vegada trans­gre­dits, què se'n faria, de nosal­tres, sense noves pro­hi­bi­ci­ons? Ens avor­riríem mor­tal­ment. Però si tot està pro­hi­bit, la trans­gressió es con­ver­teix en pura rutina. És mor­tal de neces­si­tat.

Tinc entès que en alguns clubs i res­tau­rants de Lon­dres està pro­hi­bit por­tar texans. Però és que en alguns bars i algu­nes cer­ve­se­ries, el que està pro­hi­bit és el ves­tit. Espat­lla l'ambi­ent. Per­so­nal­ment, trobo que, si hi ha una cosa que espat­lla l'ambi­ent, és la irrupció del telèfon mòbil. En molts locals ja el pro­hi­bei­xen. En d'altres, no cal. El sen­tit comú ja t'avisa que l'apa­guis. Però sem­pre hi ha algú que s'ha dei­xat a casa el sen­tit comú. I de cop i volta es pro­du­eix l'ensurt. Tot­hom s'altera, lle­vat de l'usu­ari del mòbil, satis­fet de ser la per­sona més «impor­tant» de la sala. Ell tot solet ha estat més espec­ta­cu­lar que l'espec­ta­cle.

De pro­hi­bició en pro­hi­bició, ni ens ado­nem que el govern i l'Església ens afai­ten cada dia i ens pre­nen el pèl. El pre­si­dent Zapa­tero ha viat­jat a Roma. Ha man­tin­gut una cor­dial entre­vista amb el papa Benet XVI. I ha tor­nat a Madrid tan con­tent i ale­gre de la bona rebuda. I com voleu que no el rebés bé, el Papa, si d'entrada ja esta­ven d'acord que no es can­vi­a­rien els acords de 1979? Cada vegada és més clar que la famosa tran­sició va ser, en rea­li­tat, una no menys famosa transacció entre ven­ce­dors i vençuts. D'aquí deu venir que ara apa­re­guin els «no con­vençuts», entre els quals em compto. No estic gens con­vençut que anem pel bon camí. El «bon camí», en un estat de dret, és assu­mir els valors de la laïcitat, el pri­mer dels quals és la tolerància. La tolerància és, abans que tot, una acti­tud intel·lec­tual i moral. Enten­dre l'altre és la pri­mera con­dició per res­pec­tar-lo i, poste­ri­or­ment, esti­mar-lo. No és gens fàcil esti­mar el proïsme. En teo­ria, sí, però a la pràctica ja són figues d'un altre paner. El «nos­tre proïsme», com bé deia Nietz­sche, no és el nos­tre veí, «és el veí del veí». No sé què ho fa, que «el veí del veí» sem­pre ens resulta més simpàtic que el veí del cos­tat. Amb el veí del cos­tat, ho tenim molt clar: «El meu proïsme sóc jo.» ¿No diuen que la cari­tat comença per un mateix? Aquesta frase, nas­cuda a l'ombra dels claus­tres monàstics en èpoques de cili­cis i fla­gells, és tot el que sabem de la cari­tat. Comença per un mateix i acaba en un mateix. Això és tot. La resta són qua­tre almoi­nes.

Doncs bé: si aprenguéssim els valors de la laïcitat, estaríem molt més a prop de Déu (i seríem, per tant, més reli­gi­o­sos) que no pas con­fes­sant la fe catòlica, apostòlica i romana. Aquesta fe, de la qual ens sen­tim tan cofois, és una fe dogmàtica i abso­lu­tista. Durant segles i segles ha estat l'espai pri­vi­le­giat de la into­lerància. A par­tir de Teo­dosi el Gran, el cris­ti­a­nisme, ini­ci­al­ment per­se­guit, es con­vertí en el per­se­gui­dor sis­temàtic dels jueus i dels pagans. No menys que de les heret­gies doc­tri­nals. Les inter­nes i les exter­nes. Les inter­nes van donar peu a la Santa Inqui­sició, que ja són ganes d'ano­me­nar «sant» o «santa» qual­se­vol cosa que faci l'Església. I les externs van donar peu a les san­tes cro­a­des con­tra els infi­dels. D'infi­dels, ho som tots. Però alguns, més que els altres. Els musul­mans, per exem­ple, són el súmmum de la infi­de­li­tat. La creu i la simi­tarra s'odi­a­ven a mort. Odiar és avui una forma d'afir­mació per­so­nal. La qual cosa no deixa de ser una estra­nya para­doxa, si tenim en compte que el cris­ti­a­nisme és la religió de la pau, de l'amor i la fra­ter­ni­tat. Però és molt clar que, de tot això, no en queda res. El cato­li­cisme s'ho ha men­jat tot. En nom del culte a la per­so­na­li­tat del Papa, reves­tit de Cèsar, al qual devem tot l'honor i tota la glòria. De res no han ser­vit ni les refor­mes ni les con­tra­re­for­mes. Dels neo­cons als neo­ca­te­cu­me­nals, i de Calví a Benet XVI, la música de fons és sem­pre l'ambició de gover­nar. On la religió governa, l'Estat de dret camina de tort. És ara que hauríem de fer la tran­sició. Ara que la transacció ja és història, hauríem de tran­si­tar l'espai que ens separa de la laïcitat. La laïcitat no és la der­rota de l'Església, sinó la victòria de la tolerància i dels espe­rits lliu­res. La laïcitat no és ate­isme ni tam­poc irre­ligió. És neu­tra­li­tat (de l'Estat i de l'escola), inde­pendència (de l'Estat en relació amb l'Església i vice­versa) i lli­ber­tat (de consciència i de culte). Prou par­lar de moca­dors i de bur­ques. Prou par­lar de man­te­lli­nes i de bar­re­ti­nes. Cata­lu­nya serà laica o no serà.