Tribuna
Regular el lloguer
Abans de la crisi del 2008 era un dogma entre certs economistes que els mercats com menys regulats millor. Aquesta dèria desreguladora al món va provocar la crisi dels mercats financers i immobiliaris del 2008, que va anar acompanyada d’una desregularització posterior dels mercats laborals i que va crear la situació laboral més precària dels darrers quaranta anys. Aquest dogma s’ha anat erradicant d’alguns àmbits i avui ja sabem que els mercats requereixen regulacions i contrapoders. Avui, molts economistes s’estan penedint de les seves recomanacions en el mercat laboral i es lamenten de la pèrdua de poder dels sindicats de treballadors en les darreres dècades a causa de polítiques que aquests mateixos economistes van defensar.
Però encara continua una mena de dèria de la vella economia: diuen que el mercat de l’habitatge és millor que no sigui regulat. Els mateixos economistes que recomanaven desregular tots els mercats i que ens alertaven que regular els preus dels habitatges era la pitjor de les idees, al mateix temps recomanaven fer dues coses que s’han mostrat nefastes. Per un costat van recomanar destinar més de 100.000 milions d’euros (que es diu ben aviat) en desgravacions a la compravenda d’habitatges i fer polítiques de promoció d’habitatge de protecció oficial de compravenda amb un cost total de 200.000 milions d’euros. Tot això va ser molt bo per a qui va fer l’agost, els intermediaris, els bancs, els agents de la propietat immobiliària o els promotors. Tota aquesta injecció de diners públics només va servir per fer més gran la bombolla immobiliària i poc per solucionar el problema de l’habitatge. Llavors tots els que s’oposen a regular el mercat de l’habitatge estaven molt cofois que el sector públic injectés tants diners, això sí, sense voler tocar els seus beneficis ni regular el mercat.
Després de quaranta anys de fer el mateix arribem avui amb el problema de l’habitatge encara pitjor que a l’inici de la democràcia, i potser caldria canviar d’estratègia. A això hem de sumar que la crisi del 2008 ha fet caure els salaris reals un 15%, mentre que els preus del lloguer han pujat un 50% en els darrers sis anys. Hi afegim que la crisi de la Covid ha deixat en una situació encara més vulnerable milions de persones que viuen de lloguer i milers de negocis que tenen locals arrendats. Els especuladors del 2008 han derivat la depredació que feien en els habitatges de compravenda cap als habitatges de lloguer. Els famosos fons voltors que abans s’havien apropiat habitatges per especular amb el preu de compravenda, ara estan apostant per fer créixer els preus del lloguer d’una manera exponencial.
Per això moltes ciutats han començat a regular els preus del lloguer posant límits que permetin combatre aquesta nova bombolla especulativa. Ciutats com París, Berlín, Roma, Viena o Nova York, han afrontat aquest problema mitjançant, entre d’altres, mesures de regulació del preu del lloguer. Han volgut deixar d’escoltar els mateixos economistes que han sigut els qui amb les seves propostes han ajudat a fer més gran el problema de l’habitatge, per intentar per un cop fer alguna cosa diferent. És sorprenent que aquí, a Catalunya, que comparteix amb Espanya el rècord de ser el país on més percentatge de la renda familiar es destina a pagar el lloguer, no s’hagi volgut fer cap intent de regulació fins aquest juliol, que el Parlament de Catalunya ha plantejat una llei que marcaria un topall al preu màxim del lloguer d’una manera molt tova i que es votarà aquest setembre.
És important que aquesta regulació tiri endavant. Hi estan en contra els de sempre, les empreses que es beneficien que els preus del lloguer siguin alts, i hi estan en contra els especuladors, i utilitzen un altre cop aquests economistes que ja els van servir per ajudar a crear l’anterior bombolla especulativa. Seria bo que per un cop la veu guanyadora fos la dels llogaters i els ciutadans. Aprovar aquesta llei segurament serà una manera de demostrar també que alguns no volem una Catalunya independent per fer el mateix que fa l’Estat espanyol: seguir els dictats de l’IBEX 35 i aturar qualsevol regulació del mercat de l’habitatge.
